Han aparegut restes del Paleolític Superior, de les acaballes de l’Edat del Bronze, hi han indicis de la cultura ibèrica i de la romanització del castellet de l’Ocaive.
Comencem a tindre'n noticies durant l'època àrab. En aquells temps hi havien diferents nuclis de població situats en les actuals partides de: Matoses, Albardanera, Benimarmut, "Perer" (l'actual Pedreguer), i d'altres; totes elles depenien del castell de l'Ocaive.
En 1244, Jaume I va conquerir aquestes terres que van passar a formar part del Regne de València.
Després de la seua conquesta fou propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1.249, va donar-la a Albert Flix. Després passà als Roiç de Corella, als comtes d'Anna i, per últim, als de Cervelló.
La primera documentació que posseïm de Pedreguer data de l’any 1249. Els primers cristians que habitaren Pedreguer foren Andriolo i Albert de Flix, als qui el rei Jaume I atorgà terres, com consta al Llibre del Repartiment:
"A Andriolo i Albert de Flix, nebots de Carròs, senyor de Rebollet, trenta jovades en l'alqueria de Benimarmut, que està en el terme de l'Ocaive i si no n'hi haguessen suficients, que tinguen el que els falte en l'Alqueria anomenada Pedreguer que està en el terme de l'Ocaive."
(Llibre del Repartiment, 18 d'Agost de 1249).
La seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins l'any 1.544 en què es va independitzar.
A principis del Segle XVII, Pedreguer comptava amb un nombre important d’habitants. El 1.609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscos, però posteriorment es va compensar amb repobladors catalans i fonamentalment arribats de les illes Balears. La població estava repartida entre les alqueries de Matoses, Albardanera i Pedreguer, el nucli urbà, com ho detalla la Carta Pobla que signaren els habitants i la comtessa d'Anna el 1611.
Les pretensions desfeulitzadores dels síndics de Pedreguer i altres pobles de La Marina, constituïren un dels detonants que obriren pas a la segona Germania de València, l'any 1.693; moviment dirigit pel procurador de Ràfol d'Almúnia, Francesc García.
Sota el regnat de Felip V (1.700-1.724) va atorgar-se-li el títol de Vila.
La població, que als inicis del segle comptava amb 5.287 habitants (pedregueros), va evolucionar de manera regressiva fins la dècada dels seixanta, creixent després lentament fins els 5.700 de 1.994. El desenvolupament industrial dels últims temps i la influència secundària del turisme, ha potenciat la recuperació demogràfica. L’any 2.004 tenia 6.489 habitants. Compta amb una superfície de 30,3 km2.
La visió actual del terme de Pedreguer, amb nombroses hectàrees sembrades de tarongers, distorsiona, en part, el que ha sigut fins fa ben poc la nostra agricultura de secà vinculada a l'ametlla, oliveres, etc. i especialment a la vinya, originadora de la important indústria de la pansa, la qual va estimular, alhora, el sector de la palma amb la confecció de productes artesanals, sobretot per al transport de la pansa.
La tradicional utilització de la peita de palma ha anat minvant a favor d’una renovellada, notable i capdavantera indústria de capells i marroquineria polaritzant la producció de barreteria, bosses de mà i accessoris. Més modernament, incideix en la seua economia també, la industria de mobles, embalatges, metàl·lica, materials de construcció, etc.
Pedreguer, breu història
