Història real del castellà

HISTÒRIA REAL DEL CASTELLÀ
23-04-2001 Premio Cervantes. Discurs del rei Juan Carlos I:
Nunca fué la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano…

EL CONSEJO DE CASTILLA AL REI FELIP V, (després de la caiguda de Barcelona (1714)
Supuesta y asensada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, constituciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado, será bien que las con que en su lugar haya de ser gobernado y mantenido en justicia, las mande V.M. ejercer con la calidad de por ahora; y que sea practicado desde luego las leyes de Castilla así en lo civil como en lo criminal, actuando en lengua castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que, por su miseria y situación en la montaña, en que será justo se dispense esta condición, hasta que la comunicación y el trato haga menos difícil y costosa su introducción en ellos (...) Que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.

FELIP V, 1717, "Carta del Rey a los Corregidores", sobre l'apliació del Decret de Nova Planta:
Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado.

REIAL CÈDULA DE CARLES III de 23 de maig de 1768:
(...) Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana. (...) y a este efecto derogo y anulo todas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua castellana. (...) VII. Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas.

CÈDULA REIAL DE CARLES III de 10 de maig de 1770:
Por la presente ordeno y mando a mis Virreyes del Perú, Nueva Granada, Nuevo Reyno de Granada..., que cada uno de la parte que respectivamente le tocare, guarden, cumplan y ejecuten, y hagan guardar, cumplir y ejecutar puntual y efectivamente la enunciado mi Real Resolución (...), para que de una vez se llegue a conseguir el que estingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en el asunto.

GOBIERNO SUPERIOR POLÍTICO DE BALEARES, Mallorca, 22 de febrer de 1837 (Regència de Maria Cristina durant la minoria d'edat d'Isabel II): Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena.

ISABEL II, en la prohibició d'obres de teatre en català:
A la vista de la comunicación pasada a este ministerio por el censor interino de teatros del reino, con fecha de cuatro del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura, escritas en los diferentes dialectos y considerándo que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de los mismos, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras escritas en qualquiera de los dialectos de las provincias de España. (29 de gener de 1867)

ALFONS XIII, reial decret de 21 de novembre de 1902: Los maestros y maestras de Instrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos la Doctrina Cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana serán castigados por primera vez con amonestación por parte del inspector provincial de Primera Enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo, y si reincidiese, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la Ley.

ALFONS XIII, decret d'11 de juny de 1926 instat per Miguel Primo de Rivera: Vengo en decretar lo siguiente:
Artículo 1º. Los Maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su Escuela del idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva otra lengua nativa, serán sometidos a expediente, pudiendo serles impuestas la suspensión de empleo y sueldo de uno a tres meses.
Artículo 2º. En caso de reincidencia podrá acordarse su traslado libremente por el Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes a otra provincia donde no se hable más que la lengua oficial, en localidad de igual o menor vecindario.
Artículo 3º. Si se tratase de Escuelas de Primera enseñanza públicas o privadas, cuyos Maestros no estén comprendidos en lo dispuesto en los anteriores artículos, podrán ser clausuradas temporal o definitivamente.

INSTRUCCIÓ DE L'INSPECTOR MARIANO LAMPREAVE a Lleida, el 20 de febrer de 1939, 'III Año Triunfal':
Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la Escuela. (...)
6º Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia que sean.

ORDRE DEL GOVERNADOR de Barcelona de 28 de juliol de 1940:
1.- A partir de 1º de agosto todos los funcionarios contractuales de las corporaciones municipales de la región que se expresen en el exterior o en el interior de los edificios municipales en una lengua que no sea la del Estado serán inmediatamente destituidos, sin que tengan derecho a reclamar.
2.- Por lo que se refiere a maestros públicos y particulares, tal falta comportará la pérdida de los derechos a enseñar.
3.- Ninguna investigación contra los funcionarios será suspendida por falta de pruebas, y los indicios serán suficientes.

FRANCISCO CAMPS (Any 2007 !!):
Canal 9 en castellano. Prohibición de recibir las señales de TV3 desde el 25-abril-2007, en el ámbito de toda la "Comunitat". (la de veïns no, l'altra).
(Quina casualitat, justament en el 300 aniversari d’Almansa!, i... la batalla encara a casa nostra!!, i... ja son 300 anys de prohibicions!!!, i... ??)

...

Decrets de Nova Planta


DECRETS
DE
NOVA
PLANTA

Els Decrets de Nova Planta són tres decrets signats per Felip V després que les seves tropes ocuparen militarment, en la Guerra de Successió, els diferents regnes i territoris de la Corona d’Aragó.

Es promulgaren en les dates següents:

• Regne de València i l'Aragó: 29 de juny de 1707.
• Mallorca i les Pitiüses: 28 de novembre de 1715.
• Principat de Catalunya: 16 de gener de 1716.


PRECEDENTS
L'ocupació militar de la Corona d’Aragó i la consegüent aplicació dels “Decretos de Nueva Planta” , representaren l'aplicació dels plans del Memorial Secret de Gaspar de Guzmán, comte duc d'Olivares, al rei, per a "reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia" (1625). Amb els Decrets de Nova Planta, el primer rei de la casa de Borbó seguí, d'altra banda, la política aplicada a França pels seus avantpassats: la concepció absolutista del poder de la monarquia.

CONSEQÜÈNCIES JURÍDIQUES
Els Decrets de Nova Planta tingueren en comú la desaparició del que caracteritzava l'estructura de la Corona d'Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després, és a dir, la monarquia composta: un rei regnant sobre diferents regnes, atès que aquests regnes desaparegueren sotmesos a les institucions, lleis i autoritats d'un d'ells, el de Castella, per bé que no nominalment continuaren existint.

Amb els Decrets de Nova Planta també desaparegué el que caracteritzava el sistema de relacions polítiques, ara només dins la Corona d'Aragó: la sobirania compartida entre la monarquia i els estaments, exercida a través de les Corts i de l'aplicació de les Constitucions i privilegis, fins i tot en el cas del Regne de Mallorca, en què el Gran i General Consell tenia competències pròpies de les Corts que aquest regne no tenia.

El Decrets de Nova Planta, suposaren la mort jurídica del nostre país com a entitat amb personalitat pròpia perquè quedà subsumit dins el maremàgnum castellanitzador, i provocaren l'afebliment de la consciència nacional. Tanmateix, no només s'aconseguí la desaparició de les estructures polítiques peculiars i pròpies d'aquest país, sinó que començà la batalla política contra el català a tots els nivells, sense oblidar l'Església, la qual va arribar al sinistre que ja el 1730 l'arquebisbe Mayoral ordenà als seus rectors que castellanitzaren noms i cognoms als registres parroquials.

IMPOSICIÓ D’UN MODEL POLÍTIC
Aquests decrets prenen França com a model polític i alhora estableixen que aquests territoris passaran a ser regits segons les lleis i els costums de Castella; són conseqüència de la visió absolutista i centralista del monarca, prenent com a excusa el càstig a la Corona d’Aragó pel seu suport a l’Arxiduc Carles d’Àustria.

Amb aquests decrets es començà a configurar definitivament l'Estat Espanyol tal com el coneixem avui, com un estat unitari tant a efectes polítics com administratius, ja que fins a eixe moment Espanya només era un conjunt de diversos països en els quals, des dels reis Catòlics, regnava el mateix monarca. El següent moment i definitiu seria a la dècada de 1830, amb la creació de l'estat-nació espanyol pel liberalisme centralista.

El Decret de Nova Planta del Regne de València i l'Aragó significà la fi de tot el sistema legislatiu i polític valencià i aragonès: els Furs de València i d'Aragó i les Corts Valencianes i les Corts d’Aragó foren substituïts per les lleis i el règim polític de Castella. Els funcionaris es van començar a nomenar des de Madrid, el valencià hi va ser prohibit com a llengua de l'administració, de l'ensenyament i de la predicació. A diferència d'altres territoris de la Corona d’Aragó, en el cas valencià, es va abolir fins i tot e dret civil.

L'Estat Central es va organitzar en Províncies governades per un Capità General i una audiència, que es van encarregar de l'administració. Per l'administració econòmica i financera es van establir les Intendències provincials, seguint el model francès, comportant l'aparició de la figura dels intendents.

Pel Govern Central es van crear les secretaries d'Estat, origen dels actuals ministeris, que eren ocupades per funcionaris designats pel rei. El sistema de Consells dels reis Habsburgs fou abolit, excepte el Consejo de Castilla, que centralitzà el poder i on la Corona d'Aragó en conjunt tingué menys representació que Galícia, Astúries i Navarra per separat. Es crearen també unes Corts úniques per a tot el territori, amb seu a Madrid. Aquestes Corts remarcaven la unitat i el centralisme però no tenien poder davant el poder absolut del rei borbó.

IMPOSICIÓ D’UNA LLENGUA
El Decret de Nova Planta, prohibeix l’ús de la llengua catalana a l’Administració de justícia: "Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana".

Instrucció secreta redactada per Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

ABOLICIÓ DEL DRET FORAL
No s'abolí a tots els regnes tot el dret foral, atès que en alguns, com el de Mallorca, s'abolí només el dret polític i administratiu i no el penal, el processal ni el privat. En el cas del regne d'Aragó, on hi hagué dos Decrets de Nova Planta, un el 1707 i l'altre el 1710, amb el segon es restaurà el dret privat que s'havia abolit amb el primer. Tampoc no perdé el dret privat el Principat de Catalunya. Així que, tan sols perdé aquest dret el regne de València juntament amb TOTS ELS ALTRES DRETS.

300 anys d'Almansa

300 anys d’Almansa 1707-2007
Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.

Enguany farà 300 anys que vam perdre la batalla d'Almansa. El 25 d'Abril és la nostra oportunitat per demostrar que estem molt vius.

Un 25 d'abril especial, ja que es commemorarà els 300 anys de la batalla d'Almansa on els valencians vam perdre la identitat com a poble: els Furs.

Amb Joan Baptista Basset al front, els austracistes, aconseguiren la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei de València en Dénia el 18 d’agost de 1705.

Es recorda la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707), lliurada entre l'exèrcit aliat de l'arxiduc Carles d'Àustria (Maulets) i el borbó francés Felip V (Botiflers) , nét del rei Lluís XIV de França, durant la Guerra de Successió. Van véncer els partidaris de Felip V, que va sotmetre tot el Regne de València, aliat de l'arxiduc.

Felip V va manar incendiar i destruir Xàtiva, una de les represàlies, i expulsar als seus habitants, canviant el nom de Xàtiva pel de "Colonia Nueva de Sant Phelipe". En senyal de desaprovació, la ciutat manté en l'actualitat el retrat de Felip V cap baix, en el Museu de Belles Arts.

Cada 25 d'abril, les valencianes i els valencians recordem un dels episodis més tristos de la nostra història, la famosa Batalla d'Almansa, que en 1707 va provocar la desaparició del nostre històric Regne i de tots els nostres usos i costums antics. Aquella important batalla, inclosa dins del context europeu de la Guerra de Successió als territoris de la monarquia hispànica, ha quedat profundament marcada en la memòria dels habitants de les nostres comarques que tal dia honorem la memòria de tants ciutadans valencians, però també de la resta de la Corona d'Aragó, i dels aliats holandesos, anglesos i alemanys, que moriren per defendre la nostra causa. Després de la Batalla, es cometeren un gran nombre d'atacs i pillatges contra la societat civil, que històricament centrem en la crema i destrucció de Xàtiva i que culminaren en la publicació del “Decreto de Nueva Planta” amb el qual se suprimia la llei pròpia i se'ns posava davall del jou de Castella. Tal és el dolor provocat que encara acostumem a dir allò de "Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança..."

Tres-cents anys des d'aquella ocasió, pensem que són els suficients per tal que els valencians i les valencianes commemorem ben junts, a banda i paral•lelament als actes institucionals que puguen programar-se, el 25 d'abril de 2007 de manera conjunta, tot i superant ideologies i cabòries, orgullosos per ser i sentir-nos valencians.

Visca La Terra!!

300 anys de mal




300 anys de mal: 1707-2007
... i seguim...

Commemorar no és celebrar, sinó recordar.
Som el que recordem; si no recordem, no som res.

(Cap psiquiatra m'ha recomanat mai que oblide el meu passat,
sinó que l'accepte, l'assimile i el supere).



25 D’ABRIL 1707,
Batalla d’Almansa.
Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança…
Prohibició de la llengua, supressió dels drets,…

25 D'ABRIL 2007,
just el 300 aniversari d’Almansa.
Quan el mal el tenim a casa, encara alcança…
Prohibició de comunicació, imposició de control, …

Conflicte TV3: és encara lluny d’estar tancat.

Dos cançons

Processó (Al Tall)
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/08/process.html


Cant dels Maulets (Al Tall)
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/08/cant-dels-maulets.html

Tractat dels Pirineus

El Tractat dels Pirineus de 1659

El Tractat dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre de 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, i els de Lluís XIV de França, a l’illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Tranta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d’Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.


Més informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_dels_Pirineus