Benvingut al Centre


Benvingut sigues si com amic véns.

Aquesta és la nova web del CEP. Hem fet un canvi donat que l'altra es desconfigurava cada dos per tres.

Ací veuràs la informació del Centre i a la vegada notícies relacionades amb el món de la muntanya.Açò encara és el començament. Si tens qualsevol idea, puntualització, millora, etc. ara és l'hora per a dir el que vols.



Ajuda'ns i envia'ns articles que puguen tenir cabuda.

Volem fer seccions relacionades fonamentalment amb la nostra comarca, amb la Marina, amb cadascun dels nostres pobles i les seves peculiaritats i històries, seccions com aquestes:

- Llocs i paratges
- Persones i personatges
- Esports i espais
- Menjars i productes de la terra
- Llibres i publicacions
- Habitatge i construccions
- Música, festes i celebracions
- Història i arrels
- etc.

Pròximament anirem penjant articles i voldríem que ens ajudares.

Ara estem aglutinant forces, les esperem totes.

Salut

Un vers

ASSUMIRÀS LA VEU D´UN POBLE

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Vicent Andrés Estellés
Burjassot (L'Horta)1924-1993

Llibre ''30 anys del CEP''

30 ANYS CEP
Un recorregut per la història
de l’excursionisme a Pedreguer


El llibre 30 Anys CEP (del Centre Excursionista Pedreguer), del qual és autor Lluís Pons, va nàixer arran la conmemoració del trentè aniversari de l’entitat(15-09-71). Amb la col·laboració de l’Ajuntament, el Centre Excursionista va voler editar el llibre per tal d’inmortalitzar la seua història i, al mateix temps, donar a conèixer els seus orígens i la seua trajectòria (primera edició 2001).

Des que aquella colla d’entusiastes aventurers obstinats a descobrir les entranyes de les nostres muntanyes i endinsar-se en el món de l’espeleologia, conduïts per l’Enric Poch, a l’albor de la dècada dels setanta, fins a l’inici del nou mil·leni, han estat moltes les anècdotes i els succeïts que han envoltat a l’entitat. El llibre fa un recoregut per les diferents etapes que han marcat la trajectòria del CEP al llarg de les tres dècades de la seua existència.

En tota la seua trajectòria, segons s’aprecia al llibre, el Centre no ha estat només una entitat lligada a l’excursionisme i la muntanya sinó, a més, ha esdevingut un referent socio-cultural del poble de Pedreguer, recollint i fent seues la munió d’inquietuds i iniciatives que han brollat des de la societat que l’ha envoltat.

El llibre 30 Anys CEP dóna mostra de la sèrie de trets peculiars que han configurat el perfil del Centre Excursionista Pedreguer. Entre d’ells, el principal ha estat la figura de l’Enric Poch, president fundador del Centre i que ha estat al front de l’entitat fins la seua mort, al maig de 2003. Aquest llibre és un homenatge més de les nombroses i sentides mostres d’estima que ha rebut per part de tots aquells que l’han conegut i que han format part de la família del Centre al llag dels trenta anys.

Altres trets que han dissenyat la personalitat del CEP han estat la defensa –en determinats moments aferrisada i arriscada- del nostre patrimoni ecològic i cultural. La presència ininterrompuda des de fa molts anys als Aplecs dels Països Catalans, que enguany el CEP té l’orgull d’organitzar per segona vegada –ja ho va fer l’any 1983 a Les Planes del majestuós Montgó- és una altra de les característiques que constituixen l’essència del Centre.

El ventall d’activitats, projectes i iniciatives, tant muntanyenques com socials i culturals, que ha canalitzat el CEP s’intenten recullir en aquest llibre que, a més fa esment a les fites cabdals d’una trajectòria enriquida per l’esperit humà, aventurer i de respecte al medi ambient que han professat tots aquells que han format i formen part del Centre Excursionista Pedreguer.

Parlem de tu

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que vas anar marfonant-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies, deies, senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà que ni parlem de tu
per recordar-te, poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.


Miquel Martí i Pol

In Memoriam

IN MEMORIAM

Ens va deixar l’amic Enric el tercer dijous de maig, el 15 de maig de 2003, ben entrada la primavera, quan les muntanyes que ell tant ha estimat lluïen ben florides. Ens ha deixat quan el Centre resplendeix com en les millors époques, com a ell li agradava veure’l. Ens ha deixat per sempre, però el caliu del seu esperit muntanyenc romandrà a les entranyes del Centre Excursionista Pedreguer que ell va fundar fa ara més de 30 anys.

Enric Poch i Romero va nàixer a Reus el 7 de març de 1928. Va conèixer, casualment, el poble de Pedreguer arran d’un viatge per visitar a uns familiars que vivien aci. Poc després, a les acaballes del 1970, s’hi va instal·lar amb la seua família.

La seus innata passió per les muntanyes el va apropar a un grup de joves de Pedreguer amb qui va compartir inoblidable experiències que fluirien cap a la constitució del Centre.

Amb el seu caràcter obert, senzill i afable, es va guanyar l’estima de tots aquells que el conegueren, i de totes les generacions de muntanyencs que han passat pel Centre Excursionista Pedreguer, entitat que ha presidit inenterrompudament des de l’any 1971.

No només era conegut a Pedreguer sinó també a la comarca i per la resta dels Països Catalans, on va deixar emprenta del seu admirable caràcter entre tots aquells que tingueren ocasió de compartir una estona amb ell, en qualsevol dels Aplecs Excursionistes dels Països Catalans.

Amb la seua cultura i la seua terra, li va agradar el poble de Pedreguer al primer colp d’ull perquè estava envoltat de muntanyes. Des d’aci va continuar amb la seua ineludible excursió dels diumenges per fluir del benestar i trobar el reconfort de l’ànima a les muntanyes.

Ha estat, al front del Centre Excursionista Pedreguer en les etapes més dolces i agraïdes, però també en els moments més difícils i delicats de l’entitat. Ha estat el president de tots i per tots, el que l’ha fet guanyarse el reconeiximent i l’afecte dels qui l’han envoltat.

El seu caràcter solidari el va menar a involucrar-se en altres iniciatives altruistes, com ara la donació de sang, activitat en la qual participava activament a l’hora d’organitzar les sessions periòdiques.

Al llarg de la seua estada a Pedreguer els homenatges cap a la seua persona i la seua tasca han estat una constant. Recentment, el Casal Jaume I li havia concedit un premi per la seua trajectòria humana, mentre, paral·lelament, l’Ajuntament havia engegat els tràmits per anomenar-lo fill adoptiu de la Vila. Precisament l’Ajuntament de Pedreguer va lliurar l’any 1999 el Premi d’Honor en l’àmbit cultural al Centre Excursionista per la seua trajectòria, un guardó que suposa a més un reconeixement a la tasca de l’Enric al front de l’entitat.

Com li deien, Enric Poch Romero, ell afegia utilitzant les inicials En Pau Repose.

EPR l’amic Enric, el President.

Persones com tu


Al Centre et trobaràs amb persones com tu, persones que no es conformen a veure el que passa i treballen per la conservació del nostre patrimoni natural que son les pròpies muntanyes i per donar a conèixer d'aquest patrimoni.

Persones com tu que disfruten del medi ambient natural que ens envolta.

Nosaltres hem heretat el patrimoni d'aquestes muntanyes amb els camins i sendes, amb tota mena de fonts, aljubs i pous, amb totes les margenades, foies, casetes i corrals, tota una sèrie de bens que encara no hi sent propietaris cal que ens esforcem pel seu manteniment, que no és més que donar-li ús a les coses; trepitjar el camins i beure de les fonts ajuda al seu manteniment!.

Els nostres avantpassats treballaren les muntanyes per poder viure i ens deixaren uns bens que ara nosaltres ho podem disfrutar lúdicament amb tota la seva càrrega cultural que tenen.

Em d'estimar, conservar i millorar el nostre entorn, les nostres muntanyes, aquest poc patrimoni natural que ens queda.

Què fem al Centre



Al Centre fem tot allò que tinga la muntanya com a protagonista, tant en l'aspecte esportiu com cultural.

Al nostre calendari trobareu programades cada mes nombroses activitats que us permetran gaudir dels esports de muntanya, actes culturals relacionats amb l'excursionisme i el coneixement del nostre entorn local, comarcal i nacional.

Podràs practicar els esports de muntanya que més donen a conèixer el teu entorn: excursionisme, senderisme, acampades, alta muntanya i podràs iniciar-te en l'escalada, l'espeleologia, bicicleta tot terreny, etc.

Al Centre trobaràs una especial sensibilitat per la cultura, sobretot en els temes relacionats amb les ciències naturals, la història, les tradicions, l'art, la fotografia, el vídeo, la literatura excursionista, etc…

Podràs obtenir coneixements de la flora i la fauna de les nostres muntanyes, la geologia i interessar-te per l'exploració científica d'avencs i coves.

També hi trobareu les excursions amb un clar contingut cultural i, fins i tot, cintífic que formen part i són la continuació històrica dels orígens del Centre.

Les projeccions i conferències sobre temes puntuals o d'interés general també tenen un bon espai al Centre. Hi veureu, explicades directament pels seus protagonistes, excursions, expedicions, etc., sense oblidar els aspectes humans de les seues experiències.

Al formar part el CEP de la Comarcal Montgó d’Esports de Muntanya també podràs participar en les diferents activitats organitzades per les distintes entitats excursionistes que la componen.

Al Centre us oferim una extensa varietat d'activitats al llarg de tot l'any.

Quotes CEP i Federació



Finalitats i activitats

FINALITATS
a) Totes les diferents disciplines esportives de muntanya i de la natura.
b) La defensa i conservació de lo que són i tenen de patrimoni natural les pròpies muntanyes, de la natura, del mediambient, del paisatgístic i en general el lloc de pràctica del nostre esport.
c) La defensa i conservació del patrimoni cultural, històric, arquitectònic, i social.
d) La defensa de la nostra cultura i de les nostres senyes d’identitat.
e) La promoció de l’ús del valencià a tots els nivells dintre de l’unitat lingüística.
f) L’estudi, investigació i publicació sobre muntanya, natura i les altres finalitats mencionades.


ACTIVITATS
Activitats esportives de tot lo que comporta la muntanya com són: l’excursionisme, el senderisme, els campaments, l’espeleologia, l’escalada, el barranquisme, etc. així com les activitats complementàries de les distintes activitats com són: la fotografia, la topografia, etc.

Organització, promoció i col·laboració de tot tipus d’actes com són: excursions, visites, exposicions, projeccions, trobades, debats, col·loquis, cursets, conferències, publicacions i qualsevol altra que contribuïsca a les finalitats, protagonitzades per personalitats destacades en el seu àmbit respectiu.

La Llicència Federativa

LLICÈNCIA DE LA FEDERACIÓ D'ESPORTS DE MUNTANYA


- Federar-se
- Modalitats Esportives
- Prestacions de la Llicència
- Cobertures i Assistència
- Tarifes de la Llicència Federativa




FEDERAR-SE

Federar-se en la FEDME significa integrar-se en un col•lectiu de persones que estimen la naturalesa i practiquen els esports de muntanya, que protegeixen i preserven el medi natural, i que defensen, al mateix temps, el lliure accés al mateix.

Pertànyer a la federació representa beneficiar-se dels serveis i activitats organitzades pensant en les necessitats dels practicants dels nostres esports.

La llicència federativa incorpora un assegurança d'accidents i rescat indispensable per a tots els que vullguen dedicar-se al muntanyisme, en qualsevol de les seues diverses modalitats.



MODALITATS ESPORTIVES

- Excursions i travessies per baixa, mitja i alta muntanya, així com per barrancs, canons i congostos en totes les seues modalitats i/o combinacions (esportives, turístiques, entorn natural, culturals i científiques).

- Acampades amb fins alpinísticos o muntanyencs fora de les instal•lacions comercials destinades a aquest fi.

- Alpinisme en totes les seues modalitats i/o combinacions (amb esquís, alta muntanya en totes les èpoques, expedicions, tresc, etc.).

- Esquí de travessia o de muntanya fora de l'àmbit de les estacions d'esquí comercials, ja siguen amb esquís o amb raquetes de neu.

- Senderisme (sendes de gran i xicotet recorregut senyalitzats segons la normativa internacional), incloses les activitats per a l'obertura, senyalització, manteniment i divulgació dels camins i sendes.

- Escalada en totes les seues modalitats i/o combinacions (en roca, en gel, esportiva, urbana, etc.).

- Competicions de carreres per muntanya.



PRESTACIONS DE LA LLICÈNCIA FEDERATIVA

• Cobertura sanitària i de rescat en muntanya segons la modalitat de llicència triada, que pot anar des de l'àmbit nacional a l'internacional, incloses les expedicions a gran altura.

• Preus especials en els 42 refugis de muntanya ubicats en els principals massissos muntanyosos d'Espanya pertanyents a les federacions autonòmiques i clubs, amb un total de 2118 places.

• Preus especials als refugis de les associacions membres de la UIAA adherides al conveni de reciprocitat: Suïssa, Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Eslovènia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Liechtenstein.

• Preus especials en càmpings portuguesos de la Federaçao Portuguesa de Campismo.

• Àmplia oferta de cursos en les diferents modalitats i nivells de formació a les escoles autonòmiques i al Centre de Formació de l'Escola Espanyola d'Alta Muntanya en Benasque.

• Dret a descompte en l'utilització dels serveis del Servei General d'Informació de Muntanya.

• Possibilitat d'accés a subvencions i premis per activitats d'alt rendiment esportiu.

• Possibilitat d'incorporació als centres de tecnificació esportiva que existeixen en diversos punts d'Espanya.

• Possibilitat de participar en els Campionats i Copes d'Espanya de les modalitats d'escalada, esquí de muntanya i carreres per muntanya.

• Possibilitats de participar en les Activitats de Joventut (trobades d'escalada, alpinisme, etc.)

• Possibilitat de participar en les activitats d'alpinisme organitzades pel GAME.

• Possibilitat de participar en totes les activitats interterritorials organitzades per la FEDME en col•laboració amb les federacions autonòmiques.

• Àmplia oferta de serveis segons la federació autonòmica a què es pertanga, amb descomptes en allotjaments, albergs, càmpings, botigues d'esport, estacions d'esquí, llibreries especialitzades…

Comarcal Montgó


COMARCAL MONTGÓ D'ESPORTS DE MUNTANYA


CENTRE EXCURSIONISTA PEDREGUER

Carrer Cavallers, 27
03750 Pedreguer
www.cep-pedreguer.org

Renunió: divendres a les 22:00 hores
__________

CENTRE EXCURSIONISTA DE PEGO
Apartat de Correus 17
Pl. Mayorazgo Sendra, 16
03780 Pego

www.cepego.org

Refugi:
www.lafiguereta.org

Reunió: dijous a les 22:00 hores
__________

CENTRE EXCURSIONISTA DE XÀBIA
Apartat de Correus 35
Mossen Ferrer, 5
03730 Xàbia

Reunió: divendres a les 21:00 hores
__________

CENTRE EXCURSIONISTA ME'N FOT DÉNIA
Apartat de Correus 10
03700 Dénia

Reunió: dijous a les 21:30 hores
__________

GRUP ESPELEOLÒGIC GATENSE
Carrera Panyo, 10 – Dalt
03740 Gata de Gorgos

Reunió: dimarts a les 22:00 hores
__________

GRUP DE MUNTANYA MARGALLÓ
Av. País Valencià, 18
03720 Benissa

Reunió: dimecres a les 22:30 hores
__________

2 cançons

DE PEDREGUER A LA XARA
És una de les cançons més cantada a la Marina Alta. En la cançó apareixen dos pobles com a protagonistes i un de passada. Es fa referència a una nova carretera oberta que facilitava el trànsit jovenívol dels xicots de Pedreguer a la xara, per tal de vore a una xicota de bon vore i que exercia de carnissera. Més endavant es produeix la distensió o un xicotet disgustet i els xicots deixen d'anar a la Xara i a altres pobles (Ondara); i decideixen quedar-se a casa. Tot plegat és un cant d'estima i lloança a la dona pedreguera.

DE PEDREGUER A LA XARA
Cançó popular de Pedreguer

De Pedreguer a la Xara
han fet una carretera
per anar els pedregueros
a vore la carnissera.

Rosario la carnissera
està que s’arrapa i plora
de vore que els pedregueros
no s’acosten a la Xara.

De la Xara no a vull
i d’Ondara no dic res
a l’entrà de Pedreguer
la primera meua és.

De Pedreguer a la Xara
han fet una carretera.


PEPE TONO
Cançó de festa molt popular a tota la Marina. Amb una variació rítmica ràpida a la part central, i tant al principi com al final, són més lents prestant-se a fer-se una segona i tercera veu a nivells de tercers, i que és una forma molt usual a la música popular.

La música tradicional és participativa, i per tant, la seua estructura contempla amples possibilitats d’intervenir en veus-ritmes, o danses, o tot barrejat.


PEPE TONO
L’Himne intemporal de Pedreguer

Pepe Tono cull-me pomes,
Concepció que altes que estan,
si les rames no s’agatxen
pomes no se’en colliran.

Pepe Tono, Pepe Tono
se’n va anar a ca un civil,
a demanar-li-la filla
cosa que fan els fadrins.

I sa mare li contesta,
Pepe Tono, no pot ser,
que la meua filla és jove
i no té el seu menester,
que la meua filla és jove
i no té el seu menester.

Pepe Tono cull-me pomes,
Concepció que altes que estan,
si les rames no s’agatxen
pomes no se’en colliran.

Pedreguer, breu història


Han aparegut restes del Paleolític Superior, de les acaballes de l’Edat del Bronze, hi han indicis de la cultura ibèrica i de la romanització del castellet de l’Ocaive.

Comencem a tindre'n noticies durant l'època àrab. En aquells temps hi havien diferents nuclis de població situats en les actuals partides de: Matoses, Albardanera, Benimarmut, "Perer" (l'actual Pedreguer), i d'altres; totes elles depenien del castell de l'Ocaive.

En 1244, Jaume I va conquerir aquestes terres que van passar a formar part del Regne de València.

Després de la seua conquesta fou propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1.249, va donar-la a Albert Flix. Després passà als Roiç de Corella, als comtes d'Anna i, per últim, als de Cervelló.

La primera documentació que posseïm de Pedreguer data de l’any 1249. Els primers cristians que habitaren Pedreguer foren Andriolo i Albert de Flix, als qui el rei Jaume I atorgà terres, com consta al Llibre del Repartiment:

"A Andriolo i Albert de Flix, nebots de Carròs, senyor de Rebollet, trenta jovades en l'alqueria de Benimarmut, que està en el terme de l'Ocaive i si no n'hi haguessen suficients, que tinguen el que els falte en l'Alqueria anomenada Pedreguer que està en el terme de l'Ocaive."
(Llibre del Repartiment, 18 d'Agost de 1249).

La seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins l'any 1.544 en què es va independitzar.

A principis del Segle XVII, Pedreguer comptava amb un nombre important d’habitants. El 1.609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscos, però posteriorment es va compensar amb repobladors catalans i fonamentalment arribats de les illes Balears. La població estava repartida entre les alqueries de Matoses, Albardanera i Pedreguer, el nucli urbà, com ho detalla la Carta Pobla que signaren els habitants i la comtessa d'Anna el 1611.

Les pretensions desfeulitzadores dels síndics de Pedreguer i altres pobles de La Marina, constituïren un dels detonants que obriren pas a la segona Germania de València, l'any 1.693; moviment dirigit pel procurador de Ràfol d'Almúnia, Francesc García.

Sota el regnat de Felip V (1.700-1.724) va atorgar-se-li el títol de Vila.

La població, que als inicis del segle comptava amb 5.287 habitants (pedregueros), va evolucionar de manera regressiva fins la dècada dels seixanta, creixent després lentament fins els 5.700 de 1.994. El desenvolupament industrial dels últims temps i la influència secundària del turisme, ha potenciat la recuperació demogràfica. L’any 2.004 tenia 6.489 habitants. Compta amb una superfície de 30,3 km2.

La visió actual del terme de Pedreguer, amb nombroses hectàrees sembrades de tarongers, distorsiona, en part, el que ha sigut fins fa ben poc la nostra agricultura de secà vinculada a l'ametlla, oliveres, etc. i especialment a la vinya, originadora de la important indústria de la pansa, la qual va estimular, alhora, el sector de la palma amb la confecció de productes artesanals, sobretot per al transport de la pansa.

La tradicional utilització de la peita de palma ha anat minvant a favor d’una renovellada, notable i capdavantera indústria de capells i marroquineria polaritzant la producció de barreteria, bosses de mà i accessoris. Més modernament, incideix en la seua economia també, la industria de mobles, embalatges, metàl·lica, materials de construcció, etc.

El Mirador

El Mirador

Els Pòrxens

Els Pòrxens

Parc del Patronat

La primera la constitueix una plaça pública que s’alça sobre un talús de tres nivells d´elevació, amb murs de maçoneria i amb l’accés principal situat enfront del carrer del Patronat. La plaça compta amb una font i uns jardins que l´envolten, una àrea infantil amb diferents jocs d’entreteniment i un edifici de serveis: lavabos, magatzem, etc.


La segona zona comprèn una ruta per a petites excursions a l’aire lliure que inclou una àrea de picnic amb paellers, taules per a menjar, un edifici per a serveis i, a la part inferior, s’ha habilitat un lloc per a jugar a la petanca, molt concorregut pels aficionats de l´esport. Aquest sector respecta la topografia original del terreny i presenta un recorregut d’uns 600 metres fàcils de transitar per a persones de qualsevol edat, que puja segons les corbes de nivell fins a la cota més elevada. Des del punt més alt de l’itinerari s’observen precioses vistes de la plana i el poble de Pedreguer, de la Sella, del Montgó, de la mar, etc.

Al Parc podem trobar gran varietat d’arbres i plantes mediterrànies com ara pins, garrofers, carrasques, figueres, borsers, margallons, romer, argelaga, ...

Originàriament la zona era marginal, allunyada del nucli urbà de Pedreguer i separada d’aquest pel barranc dels Pouets. Això es va aprofitar en el segle XIX per a disposar-hi un llatzeret on vivien agrupats els leprosos de la ciutat. Llavors, a causa de les deficients condicions higienicosanitàries, la lepra va esdevenir una de les malalties més arrelades a la comarca. La leproseria era una casa de camp que s’organitzava en dos departaments, un per a hòmens i l’altre per a dones. Els malalts que allí vivien es trobaven totalment aïllats de la resta dels ciutadans, ja que es considerava que la lepra era una afecció altament contagiosa i incurable. Aquest tipus d’instal•lacions eren inusuals a la comarca i Pedreguer va ser un poble capdavanter en la lluita contra la malaltia. Des d´ací es va influir activament en la construcció del sanatori de Fontilles on, a partir del 1909, es van traslladar els malalts.

El nom del Patronat es relaciona amb la creació del "Patronato Parroquial de San Buenaventura", l´any 1958. La parròquia de Pedreguer pretenia construir en aquests terrenys un espai recreatiu i cultural dedicat a la joventut, una mena de ciutat juvenil. Per a portar a cap aquesta magna obra es va demanar l’ajuda econòmica popular. El 1967 es van comprar els terrenys però aquell projecte mai no es va realitzar.

Casa de Cultura


CASA MUNICIPAL DE CULTURA
Antic Col·legi de Sant Tomàs d’Aquino (Escoles Velles)

Image L’edifici està al costat de la Glorieta de Pedreguer i quan es va construir coincidia amb l’entrada del poble. És de planta triangular, la qual cosa li dóna una forma característica i poc usual. L´interior queda obert a un pati des d’on antigament es distribuïen les diferents dependències. Hi havia una sola crugia a cada banda, convergents en un vèrtex que servia de comunicació vertical i horitzontal. A principis del segle XX s´hi va alçar una construcció semblant a un quiosc o templet afegida a la cantonada de l’edifici, de cos diferenciat en altura i color. En desconeixem la funció però articula la façana amb els dos carrers que l’envolten. Les façanes, coronades per un ràfec i amb obertures seriades en tres altures, segueixen criteris academicistes. La rehabilitació realitzada pels arquitectes J. Ivars i J. Miralles entre els anys 1991-1995 ha sigut respectuosa amb la imatge original de l’obra, n´ha millorat l´aspecte i n´ha acabat els exteriors.



El col·legi de Sant Tomàs d’Aquino va ser fundat per José Suesta el 1876. Les escoles van començar a construir-se el 1882 mitjançant l’emissió d’accions a 125 pessetes, que van comprar gran nombre de pedreguers i pedregueres. Sembla que l’edificació s’acabaria el 1884, ja que en aquesta data es deixen d’emetre accions. El promotor de l’obra s’havia compromés a tornar els diners als deu anys, amb els interessos corresponents, però va desaparéixer sense tornar el capital avançat, deixant com a garantia l’edifici, que no s´havia acabat del tot. A partir d’aquest moment se´n va iniciar tot un llarg litigi per la propietat legal. Es va vendre a una companyia estrangera, “Mac Andrews i Cia”, després va tornar a mans del xicotet accionariat i, l´any 1943, l’Ajuntament de Pedreguer va comprar part de les accions als hereus que encara vivien ... Per fi va passar definitivament a mans públiques l’onze de juny de 1970, una vegada certificat que no tenia propietaris privats i que, per tant, pertanyia al poble de Pedreguer.

El 1911, el col·legi assoleix el moment de màxima esplendor, ja que amb la nova Llei d’Escoles Graduades, s’hi va ubicar la segona Escola Graduada de la província. El director era N´ Emilio Palencia. El 1955, per ordre de la Direcció General d’Ensenyament Primari, va passar a denominar-se Grup Escolar Francisco Franco, fins que el 1969 es va inaugurar el nou edifici del Trinquet.

La construcció s’ha dedicat a ús escolar la major part de la seva vida, ha sigut durant molts anys l’única escola del poble i es pot afirmar que tota la població adulta n´ha trepitjat les aules. Però a més de la d´escola ha complit altres funcions: durant l’estiu de 1939 diverses classes eren ocupades pels presos d’aquesta localitat; durant la dècada dels 70 va albergar la Guarderia, l’Escola de Música, el Centre Excursionista, etc. Actualment és la Casa Municipal de Cultura i té al seu interior els serveis següents: Biblioteca Municipal, Escola Municipal de Música, sales d’exposicions, algunes oficines tècniques municipals i diversos espais d´usos múltiples en què tenen lloc gran part de les activitats culturals que s´organitzen des de l´Ajuntament.

Dipòsit d'Aigua

Pel maig de l´any 2001 es va buidar el Dipòsit de Pedreguer, així vam poder descobrir l’espectacular interior d’un edifici que sempre havíem vist des de fora. La construcció es localitza als peus de la muntanya de Pedreguer, mirant cap a la mar i al costat del Calvari. És de planta rectangular, d´uns 38 x 17 m. a l´interior, i es troba semisoterrat en la vessant de la muntanya, que va ser retallada perquè hi cabés. Sobre un basament sòlid s´alcen els murs perimetrals en forma de talús, vestits de carreus que en els cantons són de major dimensió.

L’edifici compta amb cinc finestres al nord i una porta a l’oest, sempre a la part superior. Per accedir a l’interior es fa servir una escala de carreus de pedra calcària encastats en la paret, sense cap altre punt de suport. A l´interior hi ha 24 pilars repartits en tota la sala sobre els quals s’eleven, cada 3,85 m, unes arcades transversals de mig punt que sostenen unes voltes rebaixades fetes amb rajoles. A diferència de l’exterior, de cantons angulars, els de dins són arredonits, segurament per contrarestar la força de la pressió de l’aigua. La superfície útil de la planta és de 654 m², l’altura màxima fins les voltes arriba als 6,90 m. i la del nivell de l’aigua als 4,90 m. La capacitat és de 3.205.000 litres.

Desconeixem l’autoria de l’obra i moltes dades històriques, però sembla que el 1879 ja estava construint-se i que els mestres d’obra de Pedreguer Antoni i Vicent Estrada hi van participar. La construcció es degué acabar el 17 de març de 1887, ja que en aquesta data els treballadors de les obres van pagar una festa i la processó al Crist del Calvari.

S’omplia amb l’aigua del brollador de l’Ombrereta, situat als peus del castell de l’Ocaive, al costat de la cova de les Miqueles. Des d’aquest punt es va construir un aqüeducte que creuava el barranc de les Miqueles i una sèquia que vorejava tot el peu de la muntanya. El Dipòsit subministrava les fonts del poble en una època en què a les cases no hi havia aigua corrent. Actualment s’abasteix dels pous de la zona de l’Ocaive i encara dóna servei al poble de Pedreguer.

Capella del Calvari

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CALVARI


L´Ermita de Sant Blai i el Calvari se sumen als llocs paisagístics i culturals de Pedreguer. Ermita, situada als peus de la muntanya Gran i de la creueta de la Llagosta, domina tot el poble. Així, la façana de l’edifici mira cap a la població i té una orientació nord-sud poc usual.

En l'actualitat és coneguda popularment amb el nom de capelleta de Sant Blai, però això és un costum relativament modern, ja que la primera advocació va ser com a capella del Sant Crist del Calvari, parada final del viacrucis. El 1895 s’anota per primera vegada als llibres de l’arxiu parroquial que el 3 de febrer s´havia dedicat una dobla a sant Blai en la capella del Calvari.

L’edifici es va construir en la segona meitat del segle XVIII i originàriament tenia dos cossos, la nau i el cambril. El 1892 es va afegir el porxe, per cobrir la zona de l’entrada. S´hi han fet diverses restauracions: la del 1926, la del 1992, i, finalment, la del 1998, després d’haver sofert un incendi.

La capella presenta un espai centralitzat i circular al voltant del qual es desplega tota la resta, a més del joc de volums en què s’interrelacionen el cub i l’esfera, la utilització d’elements formals simples, etc. Aquest tipus d´idees, que deixen enrere el barroc, eren molt novedoses fins i tot a finals del set-cents, i, per tant, només podien correspondre a alguna persona coneixedora dels últims corrents arquitectònics. Aquest degué ser Antoni Gilabert, acadèmic de Belles Arts de Sant Carles, gran impulsor del neoclassicisme a l’antic Regne de València.

L’interior, d´escassa il•luminació natural, està poc decorat. Hi trobem una successió de vuit intercolumnis distribuïts irregularment, condicionats per l’accés i per dues capelles laterals que marquen una mena de creuer. D´aquesta manera s’hi obtenen vuit pilastres dòriques que sostenen un fris llis i una potent cornisa des d´on arranca la cúpula de mitja taronja amb vuit nervis. En la zona sud, oposada a la porta d´entrada, veiem un cambril rectangular, que es divideix en tres recintes separats per dos arcs rebaixats.

Al voltant de l’edifici es reuneixen els pedreguers i pedregueres en diferents dies festius. Per Sant Antoni, 17 de gener, amb la benedicció dels animals, per Sant Blai, 2 i 3 de febrer, amb el porrat, ple de productes tradicionals com són ara els fruits secs, els dàtils o la canyamel. Concerts i balls al mirador i el repic de la campaneta, que fan sonar els més menuts, anuncien contínuament la joia i l´alegria de la festa. L’ermita i el calvari formen part també de l´escenari de les activitats religioses de Setmana Santa.

l'Església

ESGLÉSIA DE LA SANTA CREU

Aquest edifici és un dels monuments més importants del poble de Pedreguer. Els darrers estudis arqueològics fets en el conjunt de l’església i en el cementeri annex ens remeten a uns contexts medievals del segle XV. La tàpia amb crosta de morter i tongades de rajola que fita amb l´abadia conté les restes més antigues de la construcció, possiblement de quan era encara la mesquita musulmana de l’alqueria de Pedreguer. Però gran part del que hi veiem en l’actualitat és d’una forta reforma renaixentista. Un text de 1574 ens diu que la construcció amenaçava ruïna i es va manar que fos reparada. Primer es va realitzar la façana dins l’estil renaixentista i posteriorment, ja en època barroca, es va edificar la resta.

La portada, estructurada en tres cossos, és un exponent poc comú d’arquitectura clàssica a la Marina Alta. El primer cos, format per l’entrada a l’edifici, està compost per un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques. Aquestes tenen una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant que es relaciona amb la tradició serliana àmpliament utilitzada en l’arquitectura toledana. Sota el frontó partit i al damunt de la porta trobem un escut amb el calze i la sagrada forma, que és l’emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera, segurament promotor de la construcció. El segon cos presenta una fornícula amb la imatge de sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’observa un frontó amb pinacles. L´últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles.

La façana s’acaba amb dues cornises entre les quals trobem dues espitlleres separades per una creu. Les espitlleres són les restes d’un ús militar de l’edifici. L’autor de l’obra podria ser Joan Cambra, que, bon coneixedor de l’arquitectura de la segona meitat del segle XVI, havia treballat també per Joan de Ribera i pel Marqués de Dénia en altres esglésies de la comarca (Pego, Teulada).

La planta de l’església, que respon al model contrarreformista del Concili de Trento, és de creu llatina amb nau única, cinc capelles laterals entre contraforts i una volta de mitja taronja sobre petxines al creuer. La nau central es cobreix amb una volta de canó i llunetes sobre arcs faixons. Les capelles laterals presenten voltes bufades. Els ordres que s´hi utilitzen són el corinti i el toscà. La decoració s’afegeix a l’estructura i arriba a amagar els ordres clàssics. Conserva un dels millors exemples de decoració amb la tècnica de l’esgrafiat (segona meitat del s. XVII - principis del s. XVIII ). Els motius decoratius estan formats per grotescs de caràcter vegetal (flors, branques, fruits), animal (ocells, cànids) i d’éssers fantàstics com nereides, amorets...

També cal destacar la capella de la Comunió que va començar a construir-se el 1775, una vegada acabada l’església. Se suposa que l’autor de la capella és l’arquitecte de Pedreguer Antoni Gilabert, introductor i impulsor del neoclassicisme a les terres valencianes.

Marina Alta: la comarca

Mapa de la Marina Alta
http://ca.wikipedia.org/wiki/Imatge:Mapa_de_la_Marina_Alta.png


Comarca i pobles
http://ca.wikipedia.org/wiki/Marina_Alta


Pobles de la Marina alta
http://www.uv.es/~fjglez/pais/maralta.html


El Marquessat
http://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_D%C3%A9nia

Beniarbeig, Benidoleig, Benimeli, Dénia, Gata, Ondara, Orba, Pedreguer, El Poble Nou, El Ràfol d’Almúnia, Sagra, Sanet i els Negrals, Tormos, El Verger, Xàbia.


Les Valls de la Marina
http://www.comunitatvalenciana.com/descargas/vallsmarina_va.pdf
La Vall d’Alcalà, La vall d’Ebo, La Vall de Gallinera, La Vall de Laguar, La Vall del Pop, La Vall de Guadalest.


Castells i fortificacions de la Marina Alta
http://usuarios.lycos.es/vicolm/maria.htm


Comarcalització
http://ca.wikipedia.org/wiki/Comarques_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

PR V-53 Sender de Pedreguer

SENDERS DE P.R.

Els Senders de Petit Recorregut, traducció del francés "Petit Randoné", venen a ser com el rastre deixat pels nostres avantpassats, fruit de la seua curiositat, de l'ambició humana i de la natural necessitat que tenien de comunicar-se.

Tracten d'apropar-nos a aquells llocs que per la seua singularitat paisatgística, arquitectònica, cultural, etc, són dignes de visitar i contemplar.

Segueixen els camins i sendes, evitant el més possible els camins asfaltats.

Els trajectes no excedeixen més de 50 Km, i se centren en el coneixement d'entorns específics.

Els senders estan dirigits a excursionistes i a tots aquells que, amb interés de conèixer el lloc per on discorre, estimen l'esport de muntanya i la natura.



PR-V53 SENDER DE PEDREGUER


PRESENTACIÓ
Pedreguer es un poble de la Marina Alta, on la meitat meridional del seu terme és muntanyosa. El Sender de Pedreguer PR V-53 transcorre per aquesta part del terme i és ací on està situada la Serra Castellet de la Solana o Muntanya Gran, essent l'altura principal i vèrtex geodèsic el Castellet d'Aixa (608 m).

La Muntanya Gran s'estén entre el riu Gorgos, la depressió de la Llosa i Pedreguer. La seua part Nord-Oest és molt agresta, amb pinacles espectaculars com el Castellet de l'Ocaive. Des del seu cim es poden divisar la major part dels municipis que formen part de la comarca, així com les nombroses serralades que l'envolten.

Fent el seu recorregut, a més de recuperar les antigues sendes i gaudir del paisatje i la natura, ens permetrà visitar i conèixer els llocs àrabs, com el Castellet d'Aixa i el de l'Ocaive, les fonts d'Aixa i Coberta, Poets i altres paratges.











FITXA TÈCNICA - NOTES D'INTERÉSDENOMINACIÓ:
Petit Recorregut Valencià (P.R. V-53) d'homologació internacional.



CIRCUÏT:
Pintat i marcat amb els colors internacional del Petit Recorregut (P.R.), franges blanques i grogues paral.leles i senyals indicadors.

Al punt 1,3,7, hi ha instal.lat un panel informatiu.

El Sender discorre també pels terme municipals de Llíber , Xaló i Alcanalí.


DISTÀNCIA SENDER PRINCIPAL:
16.200 m.


DISTÀNCIES VARIANTS:
I = 3.000 m.
II = 3.000 m.
III= 5.500 m.
IV= 1.700 m.


TEMPS EFECTIU SENDER PRINCIPAL:
7 h. 30'.


TEMPS EFECTIU VARIANTS:
Variant I = 60'
Variant II = 70'
Variant III =130'
Variant IV = 55'


VARIANTS: 4 Variants:

Variant I : De Pedreguer al pla de l'Era passant per la Cova del Tambor i la Font Coberta.

Variant II: Del cami dels Poets a la Font d'Aixa passant pels Aspres.

Variant III : Del Barranc de la Font D'Aixa al Collao passant pel Castellet d'Aixa, Corral de la Mata i Caseta Mijorn.

Variant IV: De la Cova de L'Ocaive a la Font de l'Ombrereta passant pel Collao.














FONTS:
Font d'Aixa, Font de l'Ombrereta, Font de la Tia Xima i Font de l'Ocaive.

INFORMACIÓ:
Centre Excursionista Pedreguer i Ajuntament de Pedreguer.


PUNTS RECOMANATS D'INICI:
Carrer Cid de Pedreguer. Font d'Aixa, Font de la tia Xima i Font de l'Ombrereta al km 3.300 i 7.600 respectivament, de la carretera d’Alcanalí a Pedreguer.














DIFICULTATS:
El camí manca de dificultat tècnica o perill llevat de la inherent a la pròpia muntanya. Com a norma general cal no subestimar-la i actuar sempre amb prudència.


REGLES BÀSIQUES DE COMPORTAMENT AMB LA NATURA:
-No feu foc, el foc és el major enemic de les nostres muntanyes. Atenció als fumadors amb els llumins i les cigarretes mal apagades. En cas d'incendi aviseu als bombers (085).

-L'acampada lliure està prohibida. Acampeu en els llocs habilitats i autoritzats. Informeu-vos als ajuntaments o en la Conselleria de Medi Ambient.

-Deixeu la muntanya neta. Es fàcil emportar-se els desperdicis en una bossa de plàstic i dipositar-la en un contenidor de fem.

-Si el camí està empedrat i al passar es desprén alguna pedra, per favor col·locala de nou al seu lloc, sols així mantindrem el que fa segles que està ahí.

-Segueix el traçat original del camí per tal de conservar-lo.

-No circules amb vehicles a motor fora de les pistes forestals destinades a eixa finalitat.

-Respecta la vegetació del lloc i no arranques plantes ni flors. Siguem els senderistes els primers en conservar la bellesa i l'equilibri natural del medi natural.

A la muntanya i ...

A la muntanya
i a... tot arreu

El millor
que
podeu deixar
es que
ningú recorde
el vostre pas

Qui coneix la terra l'estima

Qui coneix la terra l'estima
Aquesta frase sintetitza l'orientació fonamental de l'excursionisme. Podríem dir que l'objectiu de l'excursionisme és arribar a l'estimació del país, els seus homes, els pobles, la història, l'art... El camí per arribar-hi és el coneixement d'aquest entorn. Però no és fàcil, ja que cal una actitut atenta i oberta per part de qui vol conèixer. Aquesta actitud és força allunyada d'allò que podríem anomenar "mentalitat de turista", que moltes vegades es redueix a passejar els ulls per un entorn que sempre serà desconegut, en comptes d'aquell veritable desig de conèixer que porta a mirar, escoltar i viure el batec d'una realitat que a partir d'ara començarà a fer-se una mica pròpia. Quantes vegades no hem vist a dalt d'un cim com altres persones que també hi han pujat no es preocupen de saber o comprovar en el mapa els noms dels cims, de les valls, dels rius, dels pobles, dels boscos que tenen davant. El coneixement que tenen d'aquell lloc és reduíssim, miser. I ens podríem preguntar ¿quina estimació tenen per tot el que veuen, per tot el que els envolta, si no saben què és, ni quin nom té?.

Resum d'un editorial de la revista “Muntanya” del C.E.C.

Reivindicació del caminar

Reivindicació del caminar
Segons diuen els diccionaris caminar és l’acció de traslladar-se d’un lloc a un altre. Aquest acte ben simple està a l’origen de l’hominització en el sentit més purament biològic. Caminar ens constitueix: som sempre en camí i fins i tot el camí és la metàfora primera de la vida. Però com passa sovint, el sentit i transcendència que se li pot donar a un acte material pot anar molt més enllà del seu significat fàctic. La lectura recent de dos llibres ens ha portat a reflexionar-hi.

S’ha publicat la primera biografia en castellà del filòsof americà Henri ThoreauImage (Thoreau. Biografía esencial. Antonio Casado da Rocha. Ed.Acuarela). És un text que ens acosta novament a una figura i un pensament que tot i el seu origen històric molt concret -l’Amèrica dels pioners al segle XIX- manté una vigència plena i creixent. Thoreau fou un pensador i activista amb un compromís radical amb la natura i amb els drets civils del ciutadà. Potser la seva obra més coneguda sigui Walden, on explica l’experiència de vida solitària al bosc, en contacte amb la natura. Però de tota la seva producció escrita també en destaca una obreta aparentment menor, amb un títol ben simple: Caminar. En poc menys d’una cinquantena de planes Thoreau ens proposa una senzilla, bella i contundent defensa de l’art de caminar com una de les activitats més nobles de la persona.

El text –i la proposta moral implícita de l’obra- està construït a partir del concepte de Sautering (deambular), entès de la manera més perfectament planera i immediata; talment com s’entenia a l’Edat Mitja, és a dir, en el moment en que un passejant era simplement aquella persona ociosa que vagarajeva pel camp, que anava d’una bada a l’altra, mig captaire, creient i tafur, demanant almoina per anar a Terra Santa. La idea que tot aquell qui camina aspira a trobar una certa plenitud, una mena de terra santa implícita, li permet desenvolupar una bella metàfora. Per Thoreau qualsevol caminant ve a ser una mena de pelegrí en ruta cap a l’interior d’ell mateix. Com el riu cerca el mar, qui camina es busca a si mateix tricant corriols enllà. Caminar vindria a ser com una lluita amb nosaltres mateixos i amb la nostra pròpia feblesa. És una creuada que ens crida al nostre interior perquè ens posem en marxa i reconquerim la nostra peculiar i intransferible “Terra Santa”, que no és altra cosa que allò que els savis antics haurien anomenat la nostra ànima. No hi ha riquesa capaç de comprar el temps, la llibertat i la independència que dona el fet de caminar. El caminador forma part d’una germandat, la dels escollits, la dels qui fent camí es fan a si mateixos. El caminant es pot sentir a casa seva a tot arreu, però per ser un bon caminador has de simplificar la teva vida i estar en pau amb el món.

També profunditza Thoreau Imageen la necessitat de comunió amb la bellesa intrínseca i fonamental que tenen les coses simples i senzilles de la natura, i amb la necessitat de l’home en retrobar-les. Desenvolupa el que ell anomena “mite de l’Oest”, és a dir, d’allò salvatge i posa una de les pedres angulars de la filosofia wilderness, que reivindica la conservació de la natura salvatge. La vida salvatge és harmoniosa, bella, lliure i necessària per l’home, ja que el regenera i el fa feliç.

Tot això ho deia Thoreau a la segona meitat del segle XIX. Des d’aleshores ençà el món ha canviat molt, al menys pel que fa als aspectes tecnològics; tantíssim que probablement el filòsof no es sabria reconèixer en el món actual ni en el seu país. El sistema tecnocientífic, cultural, polític, econòmic i social ha tingut i té fortíssimes transformacions. Sembla que tot estigui en constant mutació, la societat cada cop és més complexa, però sorprenentment en aquest nou context l’acció de caminar, que podria semblar condemnada a l’extinció, recobra un nou sentit. En un món sotmès a la tecnologia –i al seu símbol més immediat: l’automòbil- cada cop més s’accentua allò que en Thoureau era el valor radical, trencador i de repte implícit en l’acte de caminar. Caminar és viure a peu pla i exigir una dimensió humana a les coses.

En l’esforç per a retrobar el sentit de caminar en l’inici d’un nou segle ens pot ajudar el llibre del professor francès i conegut antropòleg cultural David le Breton, ImageÉloge de la marche (Éd.Métailié, Paris, 2000). Aquest docte i aparentment cartesià membre de l’Acadèmia ha dedicat ni més ni menys que 200 planes a lloar en un bellíssim assaig la màgia del caminar.

En el món occidental actual, que té un sistema de funcionament cada cop més altament tecnificat i sofisticat, caminar aviat serà acte subversiu. Al primer món l’automòbil i les seves infrastructures ho envaeixen tot. Sembla que l’home només existeixi com a comprador o usuari del cotxe i només tingui rellevància com a vianant, es a dir, supeditat a l’automòbil. Però Le Breton ens recorda que existeix una condició humana anterior, una escala natural i no maquinista del temps i del paisatge. Reivindicar un acte elemental i purament primari com el caminar posa en qüestió el domini de la tecnologia i els seus valors cada cop més imperants en el pensament actual. Quan el món es va tornant tecnològic és urgent recuperar el propi cos i l’autonomia personal. Caminar és recuperar la dimensió natural de les coses i alhora un acte de resistència i una forma de coneixement, un mètode d’immersió en el món natural, un sistema per penetrar a la natura, per descobrir una nova geografia, un nou cosmos, un nou ecosistema, fet a escala humana.

Posar-se a caminar és iniciar un acte purament gratuït i estrictament biològic, i per això sembla estrany o clarament insòlit en un món on tot té preu i allò bo sembla que hagi de ser necessàriament tecnologic. Le Breton arriba a escriure que: “caminar és donar un cop de peu al capitalisme”, és un acte de resistència front un sistema polític, social i econòmic que enlloc d’alliberar a l’ésser humà l’esclavitza. Caminar és un acte de llibertat i desafiament.

Però caminar expressa també d’altres bondats, que Le Breton explica amb intel·ligència. Segons la seva anàlisi, el camí obre noves portes al món, torna a la persona el sentiment feliç de l’existència i li permet pensar i meditar. Caminar ens permet donar una nova dimensió al temps i a l’espai, exigeix una actitud d’humilitat i una nova forma de mirar l’entorn.

ImageEn plena perspectiva epicúria Le Breton assenyala que l’activitat de caminar no hauria de ser contemplada des d’un vessant esportiu, com a font de patiment o penalitats. Caminar pot ser un esport per aquell que així ho vulgui, però fonamentalment és una invitació a redescobrir un dels plaers essencials de la vida, el tornar a gaudir dels sentits corporals, sentir-se viu.

Per això filòsofs com Sòcrates i com Aristòtil explicaven les seves lliçons tot caminant i fent conversa. Caminar és una porta oberta a la filosofia i al pensament; perquè és un diàleg amb la natura i amb l’home interior; com deia Machado quan caminem fem conversa amb l’home que sempre va amb nosaltres. Quan el caminant es pregunta d’on ve, a on va i el perquè, esdevé en certa manera filòsof, ni que sigui poc avesat als conceptes. Pràctica una filosofia primigènica, potser simple però essencial. El camí ens fa, ens construeix, ens transforma i ens ajuda a avançar cap a una ètica personal que pot ser molt útil per la llarga marxa de la vida. Lúcidament Le Breton indica que caminar sense fi per no arribar enlloc no pretén conjurar el pas del temps ni la mort, que inevitablement és la fi de qualsevol camí, sinó que la meta està en el propi camí, no en l’arribada al destí.

Al llarg de la història han estat molts els escriptors, pensadors i viatgers que han parlat del caminar. Els filòsofs del XVIII viatjaven a peu per tot Europa, i en la modernitat Rousseau, Kierkegaard (va dir allò de Caminant és quant he tingut les idees més profundes i no conec cap pensament important que la marxa no permeti formular) Nietzsche (que deia que havia tingut la visiö del Zaratrusta en les seves llargues caminades muntanyenques) Jünger, Benjamín, són alguns dels molts exemples entre els qui han lloat el caminar. I això per no parlar dels viatgers, que eren alhora exploradors geogràfics i investigadors de tremp moral. De Tirant lo Blanc a Josep Maria Espinàs han estat legió els que han caminat per viatjar i descobrir nous móns no només a fora, sinó a l’interior d’ells mateixos, transformant-se al mateix ritme que feien seu el paisatge.

Avui ens ha semblat que recordar aquí Thoreau i presentar Le Breton era una bella manera de recuperar aquest fil humanista que va d’un autor a un altre, i repensar una acció humana inconscient que ens pot obrir unes portes d’insospitades conseqüències. Caminar és un acte purament biològic, immediat i per això mateix etern que ens obre les portes del coneixement i ens marca un camí planer i universal per a la saviesa.

Ruta d'en Josep de la Tona.

CARACTERISTIQUES:

DISTANCIA: 9'2 km.
DURACIO:3 hores a peu sense parades.
DIFICULTAT: mitjana - baixa.

MARQUES: el circuit esta marcat.

RECOMANACIONS: conve dur-hi aigua.

REGLES BASIQUES DE COMPORTAMENT: No feu foc, atencio als fumadors amb els llumins i les cigarretes mal apagades, deixeu la muntanya neta.
Respecteu el patrimoni historic, edificat o no, el natural, etc.

ITINERARI:
Situats a la Glorieta ens dirigim a la carretera de Benidoleig . A uns 600 metres ens desviem a l'esquerra per prendre el camí de la Torre , des d'on podrem veure, novament a l'esquerra, la torre de Benimarmut.

Pel camí del Campell a uns 300 m.,hi trobem, a mà esquerra, forat de Lirio. Continuem pel camí fins arribem una altra vegada a la carretera de Benidoleig. Més endavant, a 400 m, prenem, també a l'esquerra, el camí del barranc de la Parra . A uns 800 m. de l’entrada, a la dreta, hi trobarem un antic camí empedrat de muntanya que ens porta als peus d'una urbanització dins del terme de Benidoleig. A la part superior i al nord es pot visitar una gran cisterna amb un bevedor i la caseta de la tia Àngela . Ara prenem un camí i desprès una carretera asfaltada per què pugem a la urbanització “Aldea de las Cuevas” . Arriba un cert moment en què la carretera es torna un camí de terra que ens duu fins al mas d’En Durà . El camí segueix cap a l'oest, on trobem una altra caseta en què destaca una cisterna amb cúpula de forma cònica i amb una finestra per pouar. Continuarem fins el tossal Verd i comencem el descens cap a la vall de la Llosa, finscorral de Matías on finalitza la ruta. Podem tornar desfent el cami, anar via la Llosa o arribar fins a la font de la tia Xima (uns metres més amunt, a l'esquerra) enllaçant amb el PRV-53. Des d'aquesta senda podem pujar al castell d'Aixa o baixar al poble per l'ombria.

Volem pa amb oli

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.

Si no ens en donen, si no ens en donen

no callarem...

Sin sal

Ai! sin sal, sin sal
al mig del bancal
a la teua "novia"
li he vist el brial.

No porta brial,
que porta vestit,
ai! sin sal, sin sal
a la mitjanit.

No porta brial
que porta vestit
que jo li l'he vist
a la mitjanit.

Si tu vas al cel

1.
Si tu vas al cel (Bis) **
amb patinet (Bis)
fes-m'he un bon lloc (Bis)
que hi puje jo (Bis) **

SI TU VAS AL CEL
AMB PATINET
FES-M'HE UN BON LLOC
QUE HI PUJE JO
AIRI AIRÓ! AIRI AIRÓ!

2. (castellà)
Si al cielo vas
patinando
hazme un lugar
que subo yo...

3. (francès)
Si tu vas au ciel
en patinant
fais un petit trou
que jo monte là...

4.- (anglès)
En un got no hi pot
haver-hi hagut
mai vi del bo
sense un embut...

5.- (àrab)
Jamai jalem
ni jalarem
fa mal aquí
fa mal allà...

6.- (rus)
Romanitoff
truep titoff
strangula poff
simb l'aigua roff...

7.- (xinès)
Tinc tanta sang
que a les cinc tinc son
tinc tanta son
que a les cinc tinc sang...

Que li portes al Jesús

Què li porte al Jesús
al Jesús qu'éstà en la cova?
jo li porte un pastís
un pastís de mitja arrova.

En les festes de Nadal
les dones son matineres
unes van a matar el gall
i altres a fer-se les selles

Posa vi

POTPURRI DE JOTES

Posa vi, posa vi, posa vi
ens el beurem, ens el beurem, ens el beurem
i si 'mos' despatxen no mon n'anirem
volem estar ací i ací estarem.

Tasta'l i voràs
que com este no en trobaràs
mira com balla, mira com balla
per dins la panxa porta el compàs.

Ne-mo'n ne-mo'n...
ne-mo'n... ja
no mo-n'anem encara encara
que l'amo 'mos' pagarà.

Mare, mare, mare que el riu-rau es crema,
mare, mare, mare, els canyissos també,
mare, mare, mare, em diuen Dolores
Dolores em diuen i no sé per què.

Mare, mare, mare a mi en diuem Toni
mare, mare, mare, mare, perquè duc barret,
mare, mare, mare, també tinc gorretes
que me les guarde pa quan faça fred.

Tinc un pesar que rebente
que quan me'n recorde plore
de vore que estic renyit
amb la més guapa del poble.

Vaig a parlar amb ton pare
i a dir-li la veritat
que em pague les espardenyes
del temps que t'he festejat.

Si tu vergonya tingueres
això a mi no m'ho diries
i em pagaries l'oli
i el seient de les cadires.

Pissiganya

Pissiganya, oli de la ganya.

Filla melenguera, gra-nam esta casa.

Mare, que no puc, que tinc la mà encordà.

Qui te l’ha encordà?

El rei de França. França, Castelló.

Possa el peu dins del caixó.

Pepe Tono

Pepe Tono cull-me pomes,
Concepció que altes que estan,
si les rames no s’agatxen
pomes no se’en colliran.

Pepe Tono, Pepe Tono
se’n va anar a ca un civil,
a demanar-li-la filla
cosa que fan els fadrins.

I sa mare li contesta,
Pepe Tono, no pot ser,
que la meua filla és jove
i no té el seu menester,
que la meua filla és jove
i no té el seu menester.

Pepe Tono cull-me pomes,
Concepció que altes que estan,
si les rames no s’agatxen
pomes no se’en colliran.

No en volem cap

No en volem cap
que no estiga borratxo
no en volem cap
que no estiga bufat.

Volem, volem, volem
que estiguen tots borratxos,
volem, volem, volem
que estiguen tots contents.

Els cinc som de la població;
som el més borratxos de tot Castelló,
si mos emborratxen és per comprimís,
la nostra medicina sempre es el ví.

Som els més animals de tot el poble
i anem a ca les nòvies i no mos volen
perquè sempre bevem vi i aiguardent,
som –“sujetos de risa”- de tota la gent.

Tots junts, tots junts, tots junts
la quadrilla dels borratxos,
tots junts, tots junts, tots junts,
la quadrilla dels bufats.

Mare, mare, mare

Mare, mare, mare que el riu-rau es crema

mare, mare, mare els canyissos també

mare, mare, mare que el riu-rau es crema

i a mi me se crema la núvia també.

Llúcies

Joc de xiquets/es, en què un jugador estava ajupit i els altres el saltaven pronunciant diferents fórmules, i el qui no les deia bé o no saltava bé, era qui s'ajupia (qui pagava). Les fórmules i operacions a fer a cada salt, eren aquestes:

A la una, la mitja lluna.

A les dos, les boles del gos.

A les tres, botar i no dir res. (Només el primer diu la fórmula).

A les quatre, culada del sastre. (Li peguen al cul al qui paga, quan boten).

A les cinc, diling-ding-ding, l'home que mata, sempre va fugint.

A les sis, el bon pastís.

A les set el gorret beneït. (Es posen un barret al cap, o una corfa de taronja, que després del salt ha de caure a terra a l'altra banda del qui paga. No s'ha de xafar cap barret o corfa).

A les vuit, el bon xiulit.

A les nou, cada gallina que arreplegue el seu ou. (Després de botar, cada jugador arreplega el seu barret o corfa de taronja).

A les deu, el tio Bernabeu, pujant l'escala, es trenca un peu. (Es bota fent el coix).

A les onze, tocar terra, fusta i bronze. (Després de botar, toquen terra, fusta i bronze, com ara, un picaporta de bronze).

A les dotze, cadena perpètua, volantins. (Cadascú fa allò que fa el primer).

Les xiques del carrer nou

Les xiques del carrer nou
totes filen a la lluna
per a fer-se l'aixovar,
i no se'n casa ninguna.

A ta mare l'han vista
al barranc de l'Aixut,
que es menjava una coca,
que li xorrava el suc
que li xorrava el suc
que li xorrava el suc,
a ta mare l'han vista
al barranc de l'Aixut.

Si tu tingueres vergonya,
a ma casa no vindries,
em pagaries l'oli
i la bova de les cadires.

Tornada.

Me'n vaig a parlar amb ton pare,
home de formalitat,
que em pague les espardenyes
i els anys que t'he festejat.

Tornada.

La xurra i el soldat

El dia de Sant Jaume
és un dia senyalat.
Estaven fent un tracte
una xurra i un soldat.
Sa mare que els va vore
es tirà les mans al cap.

- “Mare, no “s’asuste”
que aixó ja no és pecat.
Si guanye tres pessetes,
“pa” vostè la meitat”.
- “Pa” tu, filla meua,
que tu t’ho has guanyat”.

I al cap de quatre messos
va nàixer un soldat.
Com era de la “mili”
va nàixer equipat,
amb el fusell al muscle
i la verga baix del braç.

I aquí acaba la història
de la xurra i el soldat.

La tarara

El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxirulo
no se li empinava.

La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.

Ella porta pirri
ella porta pirri
ella porta pirri
també polissó.

La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.

El dia de Pasqua,
dia de les mones
quines pantorrilles
tenen les xicones.

El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxirulo
no se li empinava.

Un dia de Pasqua
un xiquet plorava
perquè el pa de dacsa
no li agradava.

La recen casadeta

Una recen casadeta
se lamentava ploran:
ma mare te la culpa
de lo que me estan passan,
m’ha casat amb un vell
que te molts diners
pero te una flauta
que no li val res.

Perqué vull tantes pessetes
si a mi no me fan profit
i si me pica la viola
me la rascaré amb lo dit
pareixc una bleda
en un camp de secá
que si no la reguen
no pot espigar.

El cor em dicta una cosa
que es molta veritat
em buscaré un criat jove
i el motoret regará
treurá l’aigua fresca
i l’hortet amb saó,
i d’eixa manera
creixerá el meló.

La manta al coll

La manta al coll
i el cabasset,
se’n anirem
al Postiguet.

La manta al coll
i el cabasset,
se’n anirem, se’n anirem
al Postiguet.

“Arreando”, xim, pam, pum.
“Arreando”, xim, pam, pum.

Una volta passejava
un guardia “monocipal”.
Passejant-se per la plaça
cap amunt i cap avall,
en la bragueta li faltava
una mançaneta i un botó;
per allí se li mostrava
“Don Joaquin”, el director.

“Arreando”, xim, pam, pum (bis)

Una volta quan tornava
el “tio” pep de l’horta
es va trobar de casa
oberta la porta;
pujant per l’escaleta
es trobà un senyoret
que, oberta la bragueta,
li mostrava el cacahuet.

“Arreando”, xim, pam, pum (bis)

Les xicones de Xixona
s’han comprat una romana
“pa” pesar-se les mamelles
dues voltes a la setmana.

Si vols que te la faça,
posa’t panxa cap amunt
i voràs què polseguera
que t’ix pel forat del cul.

“Arreando”, xim, pam, pum (bis)

Per dos quinzets, un duro;
per tres, una pipa;
per quatre, una guitarra;
per cinc, una xica.
El “puro” per a fumar,
la pipa per a lluir
la guitarra per a tocar,
i la xica... per a dormir.

“Arreando”, xim, pam, pum (bis)

A la vora del riu mare
m'he deixat les espardenyes
mare no li ho diga al pare
que jo tornaré a per elles.

Ja fa quatre o cinc setmanes
les tornares a deixar
i d'esta no t'escapes
que ton pare et trenque el cap.

La lluna

La lluna la pruna
vestida de dol
son pare la crida
i sa mare no vol.

Que coses més bones
que cria el Senyor
per dalt les teulades
raïm de pastor.

La lluna la pruna
vestida de dol
per dalt de la Plana
cridant al Raimon.

La veu Caterina
i comença a ballar
un núvol s'acosta
i la lluna se'n va.

S'amaga espantada
en veure un mussol
son pare la crida
i sa mare no vol.

Les barques de Dénia
dormen en el port
i la lluna plena
bressola el Montgó.

La meua Mireia
recorda amb amor
Marta i Carolina
Vicent i Raimon.

Aïna i Caterina
Jaume, Marc i Enric
Marieta i Alba
i els altres amics.

La beata

Una beata diuen que va,
una beata diuen que va,
va tots els dies, va tots els dies,
va tots el dies a confessar.

Ella fa creure que va per Déu,
ella fa creure que va per Déu,
i va per vorer, i va per vorer,
i va per vorer al seu Mateu.

El seu Mateu es el seu consol,
el seu Mateu es el seu consol,
li tira “polvos”, li tira “polvos”,
li tira “polvos” baix del llençol.

Baix del llençol hi ha un angelet,
baix del llençol hi ha un angelet,
que te la cara, que te la cara,
que te la cara, del Mateuet.

Ja ve Cento de ca la nóvia

Ja ve Cento de ca la nóvia
ja ve Cento malhumorat
ja ve Cento comptant les pases
carabasses li hauran donat.

Maria Rosa que bé que estàs
si no m’ajudes no et casaràs
óbrim la porta carinyo meu
jo t’ho demane per l’amor de Déu.

Eres caliueta

Eres caliueta que piques i voles
eres més guapeta que totes les dones
eres caliueta que voles i piques
eres més guapeta que totes les xiques.

Et vull, et vull,et vull i et voldré,
perquè eres guapeta i amb tu em casaré;
et vull, et vull, et vull i et voldré,
perquè eres guapeta i amb tu em casaré.

El Tio Pep

El tio Pep se’n va a Muro, tio Pep
de Muro, què ens portarà, tio Pep, tio Pep, tio Pep.

Una tartana i un burro, tio Pep
per anar a pasejar tipo Pep, tio Pep, tio Pep.

El tio Pep ja té el burro, tio Pep (bis)
que molts diners li ha costat, tio Pep...

En pujar una revolta, tio Pep (bis)
la tartana s'ha bolcat.

Té dos costelles trencades, tio Pep (bis)
i l'han dut a l'hospital, tio Pep.

I tota la gent de Muro, tio Pep (bis)
diuen que l'han enredat, tio Pep.

El Miquelet de la Seu

El Miquelet de la Seu
xim pum ale pum cata pum MEC
s'ha obert com una magrana xim pum.

S'ha obert com una magrana
xim pum ale ale pum cata pum MEC
el Miquelet de la Seu

La culpa la té l'obrer
xim pum ale ale pum cata pum MEC
que l'ha fet de mala gana XIM PUM

Que l'ha fet de mala gana
xim pum ale ale pum cata pum MEC
el Miquelet de la Seu.

El Cabanyal

Hi ha en el Cabanyal
una casa que fa cantonet.

La xica d’allí festejava
amb un xic foraster.

I ara s’ha sabut
que la xica molt grossa s’ha fet.

I és que l’han fotut
i la xica va a tindre un xiquet.

El barranc de l’Assut

A ta mare l’han vista
en el barranc de l’Assut
que es menjava una coca
que li “xorrava” el suc,
que li “xorrava” el suc,
que li “xorrava” el suc.
I a ta mare l’han vista
en el barranc de l’Assut.

Ma mare m’envia a l’horta
a regar el melonar;
jo em pegue una revolta
i me’n vaig a festejar.

Tornada.

Les xiques del carrer Nouto
tes filen a la Lluna
per a fer-se l’aixovar
i no es casa ninguna.

Tornada.

En ma vida m’he rist més
que una nit collint tomaques:
em vaig girar i vaig vore
una gallina amb sabates.

Tornada.

De Pedreguer a la Xara

De Pedreguer a la Xara
han fet una carretera
per anar els pedregueros
a vore la carnissera.

Rosario la carnisera
està que s’arrapa i plora
de vore que els pedregueros
no s’acosten a la Xara.

De la Xara no a vull
i d’Ondara no dic res
a l’entrà de Pedreguerl
a primera meua és.

De Pedreguer a la Xara
han fet una carretera.

Córrega la bota

Vuit, nou, deu,
córrega la bota,
córrega la bota,
vuit, nou, deu,
córrega la bota,
i beurem tots.

Venim de Benimagrell,
no venim borratxos,
no venim borratxos,
venim de Benimagrell,
no venim borratxos,
que venim contents.

Posa vi, posa vi, posa vi,
mo’l eurem mo’l beurem, mo’l beurem
i si no o’n poses, no m mo n’anirem,
que volem estar ací i ací estarem.
Posa vi, posa vi, posa vi,
mo’l eurem mo’l beurem, mo’l beurem
pa que sàpies que estem agraïts,
mo l’acabarem, mo l’acabarem.

Vuit, nou, deu,
córrega la bota,
córrega la bota,
vuit, nou, deu,
córrega la bota,
i beurem tots.

No mo-n'anem encara, encara,
no mo-n'anem encara, no,
no mo-n'anem encara, encara,
no mo-n'anem encara, no.

Vuit, nou, deu,
córrega la bota,
córrega la bota,
vuit, nou, deu,
córrega la bota,
i beurem tots.

Venim de Benimagrell,
no venim borratxos,
no venim borratxos,
venim de Benimagrell,
no venim borratxos,
que venim contents.

Posa vi, posa vi, posa vi,
mo’l eurem mo’l beurem, mo’l beurem
i si no o’n poses, no m mo n’anirem,
que volem estar ací i ací estarem.
Posa vi, posa vi, posa vi,
mo’l eurem mo’l beurem, mo’l beurem
pa que sàpies que estem agraïts,
mo l’acabarem, mo l’acabarem.

Què borratxera, què borratxera,
tota la culpa, tota la culpa, la tavernera.

Vuit, nou, deu,
córrega la bota,
córrega la bota,
vuit, nou, deu,
córrega la bota,
i beurem tots.

Tornem de Benimagrell,
no venim borratxos,
no venim borratxos,
tornem de Benimagrell,
no tornem borratxos,
que portem mig pet.

Tira-li la clau, tira-li,
no li faces mal, tira-li,
tira-li la clau, no li faces mal,
tira-li la clau, tira-li.

Tots l’havem begut
i no mos ha fet mal.
Que siga beneït
l’oli del barral,
ai, ai, ai, Sant Pasqual,
que no mos faça mal.

Vuit, nou, deu,
córrega la bota,
córrega la bota,
vuit, nou, deu,
córrega la bota,
i beurem tots.
Jo conec un amic que li diuen “cosa Bona”
que quan s’emborratxa és molt lladró
i va a casa de la dona
i comença a garrot en tots.
Jo conec un senyoret
que tots els dies va
borratxo com un cep
i este matí
l’he vist allà a l’Andot
i si portava pet
que ha perdut els pantalons.

Cançó de les mentides

Mon pare se'n va al mercat
a comprar una burra cega.

Li tallaren els quatre peus
la burra arranca a córrer.

Saltant paret i barrancs
topeta una figuera.

Li tira una pedra fort
i fa caure una ametlla.

Li cau l'ametlla en el peu
i l'ix sang de l'orella.

Per la mar corren conills
per la muntanya anguiles.

Per Aixó esta cançó es diu
la cançó de les mentides.

Qui vulga saber-la bé
que se'n vaga a Filipines.

I allí vaig aprendre jo
la cançó de les mentides.

Cançó de la llum

Ja podeu amagar els trastos al corral
quinqués i mamparilles, llanternes i fanals,
la llum la fa molt clara, més clara no pot ser,
llumena tot el poble i atrau el foraster.

Que vinga, que vinga, que vinga la llum
abans que el petroli ens ómpliga de fum.
Les vigues són plantades i la llum ja vindrà
perquè les xiques guapes es miren la cara.

Ja se’n podeu anar on siga a protestar
que la llum no ha vingut ni crec que mai vindrà.
Els xavos que hi havia per l’allumenament
se’ls ha gastat l’alcalde en dones i demés.

Que vinga, que vinga, que vinga la llum
i que al senyor alcalde li peguen en lo cul,
les vigues són plantades i la llum ja vindrà
i que el senyor alcalde se’n vaja a Panamà (fer la mà).

Baixant de la Font del Gat

Baixant de la Font del Gat
una noia, una noia;
baixant de la Font del Gat
una noia i un soldat.


Pregunteu-li com se diu,
Marieta Marieta;
pregunteu-li com si diu;
Marieta del ull viu.

Baix del pont

Baix del pont de Cullera leré leré
ballava un 'sapo' leré
ballava un 'sapo' leré

Sembla un tapo de bassa leré leré
fent-se el 'beato' leré,
fent-se el 'beato'.

Jo tinc un perolet
jo tinc dos perolets
jo tinc tres perlolets
jo tinc quatre peroles
jo tinc cinc peroles
jo tinc sis peroles
jo tinc set
jo tinc vuit
jo tinc nou
jo tinc deu perolets
una, dos, tres,
quatre, cinc i sis,
set, vuit, nou i deu.

Allà baix la sequioleta
ballava un pato leré leré
mec mec mec
i quines volteretes
donava el nano leré leré
mec mec mec

Jo tinc un perolet...

Amparito

'Amparito'
la filla del mestre
diuen que festeja
amb un foraster.

El diumenge,
quan va a missa d'onze
el nóvio darrere
li porta el catret.

I, com és tan xicoteta,
meneja el culet.

'Amparito'
la filla del mestre
abans festejava
amb un foraster.

El diumenge
quan va a missa d'onze
ningú va darrere
portant-li el catret.

I, com és tan xicoteta
meneja el culet.

'Amparito'
la filla del mestre
ja no se'n recorda
d'aquell foraster.

El diumenge
quan va a missa d'onze
un xicot del poble
li porta el catret.

I, com és tan xicoteta,
meneja el culet.

Venim del nord, venim del sud

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Lluís Llach

Tio Canya

En la pobla hi ha un vell
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.

Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.

La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.

Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.

Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.

Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.

Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.

Cada dia que passava, cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.

Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d'obrir la boca
i la escola va odiar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Cròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen
d'uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.

Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se'ls escolta
parlant llengua castellana.

Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.

Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.

Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara.

Al Tall

T'adones, amic

T'adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l'esquena;
t'adones, amic.

T'adones, company,
que ens el van robant cada dia que passa;
t'adones, amic.

T'adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d'ells,
t'adones, amic.

T'adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t'adones, amic.

T'adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t'adones, amic.

T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.

T'adones, company,
t'adones, amic.

Raimon

Què vos passa Valencians

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre identitat.

Era lliure i treballava
nostre regne valencià
però uns homes hi vingueren
i mataren aquell cant.

Hem patit segles de lluita
de matances i d'espant
perquè el poble nascut lliure
no vol viure empresonat.

Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans.

Canviaren de casaca
i oblidant l'antic parlar
giraren l'esquena al poble
al bon poble valencià.

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat
ara saps com la noblesa
demostra la lleialtat.

Tot el regne delegaven:
hòmens, dones, terres, ars,
poble, llengua, furs i pàtria
pel poder han baratat.

Un mal dia des d'Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era País conquistat.

Ja la llengua bandejaven
llevant-li oficialitat
i per just dret de conquesta
imposen el castellà.

D'altres guerres hi patiren
tot anà costera avall:
el País pergué consciència
i el poble restà callat.

Però sempre sempre hi hagué hòmens
de cor valent i esforçat
que mantingueren la flama
amb esperit vigilant.

Sempre ens han guanyat la guerra
els que diuen ser cristians,
el altres, ja ens diguen moros,
jornalers o assalariats.

Tinc ganes de fer història
i escriu-te-la en valencià:
una història en els vençuts
de tants segles guanyaran.

Alça el cap, posat en marxa
i comença a caminar.

Paco Muñoz

Que no s'apague la llum

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s'apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.

Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l'esperança.

Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.

No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.

És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.

Vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.

Feliu Ventura

Processó

La història ja està passada,
pols i terra la taparen,
però el mal que vingué d’ella,
mal d’Almansa,
rossega encara i alcança
tot el poble.

Invocarem alquimistes,
bruixes, fades i ocultistes
que dissipen la foscor,
per què conjuren el temps
que tot tracta d’amagar-ho.

Que torne a la llum del dia
en un primer cadafal
tot el poble que va viure
abans del fracàs d’Almansa;
prenguen lloc en igualtat
Jaume I i Ausiàs March
amb els gremis i els oficis,
llauradors i gent de mar.

Que siguem també testics
en un segon cadafal
els hereus de la derrota,
valencians de Nova Planta;
prenguen lloc en igualtat
Maians, Romeu i Sorolla
amb els obrers de la seda
i els plantadors de taronja.

Feu més fort el sortilegi
amb tots els vostres poders
i acudeixquen a la festa
en un tercer cadafal
aquells que encara han de nàixer,
gent desperta i sobirana,
senyors del seu propi viure;
prenguen lloc en igualtat.

I vosaltres que sentiu
les músiques i els romanços
obriu els ulls i voreu
des del vostre cadafal
l’ample caminal que s’obre
entre tots els concurrents.

Felip V el calça llarga;
segueix l’any 1707
i el Decret de Nova Planta;
l’organista Cabanilles
va sonant una tocata;
molts maulets, bolic al muscle,
busquen on alçaran casa;
porten pelfes i catifes
els teixidors de la llana
passen porcs i botiflers,
botiflers i sargantanes,
renegats i delators,
socarrats i socarrades
lladres, bisbes i marquesos,
naus amb senyera esgarrada,
Carles d’Àustria plegant vela,
pebre, cànem i pesquera,
D’Asfeld, dimoni emplomat,
incendiari i mala bava,
soldats catalans i anglesos,
de Portugal i d’Holanda,
saladures, prostitutes,
ametlons, arròs i pansa,
francesos i castellans,
saragüells i el mal d’Almansa;
passen molts més de maulets,
botiflers no hi han apenes,
passa Berwic i Blanquer
i Lluis XIV de França,
lliures, diners, divuités,
un nou patriotisme passa
castellanesc i estafant,
l’Estat Modern va d’estrena
i els senyors van de dinar,
el Penjadet i Basset,
Quart de Poblet passa en flames,
volen les cendres de Xàtiva
i una extensa polseguera
s’escampa sobre la llum,
que el sol va en la comitiva
i la remor se l’en duu;
que el conjur no dura sempre
i la història ja és passada,
però el mal que vingué d’ella,
mal d’Almansa,
rossega encara i alcança
tot el poble.

Al Tall

Lladres

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Al Tall

L’estaca

L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.


Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!


Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.


Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.


Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.


Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:


L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.


I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.


Lluís Llach