Pous i sèquies

Diumenge 11-novembre
6 Jornades d'Ecoturisme
RUTA PELS POUS I SÈQUIES DE PEDREGUER
Col·labora: Comunitat de Regants de Pedreguer.
Itinerari: Camí de la Torre – Passeres – Clot de l’Alberca – Pou de la Ratjà – Pou i sèquia del Rafalet – Pou del Barranc de la Parra – Sèquia de la Ratjà – Barranquet Bo.
(Duració: 3’5 hores aproximadament)
09:00 hores a la plaça Glorieta de la Creu.

Bases concurs fotogràfic:
http://bp1.blogger.com/_-H3yT5uh430/RzDM7ksB-lI/AAAAAAAAAJM/VMTK0lp3X8o/s1600-h/2007jornades_ecotur2.JPG

31 Aplec: Enhorabona

Club Rando Delit Tenim
Enhorabona!!
Cal donar-vos l'enhorabona. A aqueix "Delit Tenim" i a cadascun dels membres de l'organització i col·laboradors.
També, com no, traslladeu l'enhorabona i les gràcies a les entitats i organismes oficials que vos an recolzat sense mirar pel.
Fins qualsevol altre dia.
Salut

31 Aplec: Programa d'Activitats


31 Aplec: Excursions i Conferències









31 Aplec: Visites culturals


31 Aplec: Exposicions


Condicions viatges del CEP


31 Aplec: Informació

31 Aplec Excursionista
dels Països Catalans
1,2,3 i 4 de novembre de 2007
Prats de Molló la Presta (Alt Vallespir)

Eixida bus des de Pedreguer
Lloc: parada d'autobusos
Dia: 1-novembre (dijous)
Hora: 00:10 hores (de la matinada)
(aquesta nit dormirem al bus)
________________________________________________

Apartaments a Prats de Molló:
"tenir en compte qui tinga reserva"
Prohibició absoluta d’excedir el nombre de persones autoritzades.
Els llençols seran fornits i desats sobre cada llit.
Les tovalloles no seran proveïdes.
Els apartaments són equipats per fer la cuina (tenen nevera-congelador).
Es recomana endur-se productes de neteja (draps, productes, esponges, etc.)
Els ocupants hauran d’assegurar la neteja del seu apartament.

41 € per la neteja dels apartaments que no s’hagen netejat.

S’haurà de fer una caució a l’arribar de 110 € per cada apartament.
____________________________________________________________

informació del 31 Aplec Excursionista:

- Condicions viatges del CEP
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/10/blog-post_1080.html
- Viatge bus del CEP (2 places lliures)
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/10/viatge-bus-del-cep.html
- Programa d’Activitats i Preus Àpats
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/10/31-aplec-programa-dactivitats.html
- Excursions i Conferències
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/10/blog-post_9986.html
- Visites Culturals en Bus
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/10/blog-post_9643.html
- Exposicions
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/10/blog-post_7812.html
- Organitza: Agrupació Excursionista Delit Tenim
http://www.clubdelittenimcatala.wordpress.com/
- L’Oratge a Prats de Molló la Presta
www.meteoconsult.fr/ter/france/prevision/detail.php?langue=fr&num_ville=4242
- Visites virtuals de Prats de Molló la Presta
www.pratsdemollolapreste.com/france/visites_virtuelles.php
- Oficina de Turisme de Prats de Molló la Presta
www.pratsdemollolapreste.com/index.php
- Ajuntament de Prats de Molló la Presta
www.mairie.pratsdemollolapreste.com/bulletin.php

Història real del castellà

HISTÒRIA REAL DEL CASTELLÀ
23-04-2001 Premio Cervantes. Discurs del rei Juan Carlos I:
Nunca fué la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano…

EL CONSEJO DE CASTILLA AL REI FELIP V, (després de la caiguda de Barcelona (1714)
Supuesta y asensada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, constituciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado, será bien que las con que en su lugar haya de ser gobernado y mantenido en justicia, las mande V.M. ejercer con la calidad de por ahora; y que sea practicado desde luego las leyes de Castilla así en lo civil como en lo criminal, actuando en lengua castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que, por su miseria y situación en la montaña, en que será justo se dispense esta condición, hasta que la comunicación y el trato haga menos difícil y costosa su introducción en ellos (...) Que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.

FELIP V, 1717, "Carta del Rey a los Corregidores", sobre l'apliació del Decret de Nova Planta:
Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado.

REIAL CÈDULA DE CARLES III de 23 de maig de 1768:
(...) Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana. (...) y a este efecto derogo y anulo todas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua castellana. (...) VII. Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas.

CÈDULA REIAL DE CARLES III de 10 de maig de 1770:
Por la presente ordeno y mando a mis Virreyes del Perú, Nueva Granada, Nuevo Reyno de Granada..., que cada uno de la parte que respectivamente le tocare, guarden, cumplan y ejecuten, y hagan guardar, cumplir y ejecutar puntual y efectivamente la enunciado mi Real Resolución (...), para que de una vez se llegue a conseguir el que estingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en el asunto.

GOBIERNO SUPERIOR POLÍTICO DE BALEARES, Mallorca, 22 de febrer de 1837 (Regència de Maria Cristina durant la minoria d'edat d'Isabel II): Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena.

ISABEL II, en la prohibició d'obres de teatre en català:
A la vista de la comunicación pasada a este ministerio por el censor interino de teatros del reino, con fecha de cuatro del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura, escritas en los diferentes dialectos y considerándo que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de los mismos, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras escritas en qualquiera de los dialectos de las provincias de España. (29 de gener de 1867)

ALFONS XIII, reial decret de 21 de novembre de 1902: Los maestros y maestras de Instrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos la Doctrina Cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana serán castigados por primera vez con amonestación por parte del inspector provincial de Primera Enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo, y si reincidiese, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la Ley.

ALFONS XIII, decret d'11 de juny de 1926 instat per Miguel Primo de Rivera: Vengo en decretar lo siguiente:
Artículo 1º. Los Maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su Escuela del idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva otra lengua nativa, serán sometidos a expediente, pudiendo serles impuestas la suspensión de empleo y sueldo de uno a tres meses.
Artículo 2º. En caso de reincidencia podrá acordarse su traslado libremente por el Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes a otra provincia donde no se hable más que la lengua oficial, en localidad de igual o menor vecindario.
Artículo 3º. Si se tratase de Escuelas de Primera enseñanza públicas o privadas, cuyos Maestros no estén comprendidos en lo dispuesto en los anteriores artículos, podrán ser clausuradas temporal o definitivamente.

INSTRUCCIÓ DE L'INSPECTOR MARIANO LAMPREAVE a Lleida, el 20 de febrer de 1939, 'III Año Triunfal':
Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la Escuela. (...)
6º Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia que sean.

ORDRE DEL GOVERNADOR de Barcelona de 28 de juliol de 1940:
1.- A partir de 1º de agosto todos los funcionarios contractuales de las corporaciones municipales de la región que se expresen en el exterior o en el interior de los edificios municipales en una lengua que no sea la del Estado serán inmediatamente destituidos, sin que tengan derecho a reclamar.
2.- Por lo que se refiere a maestros públicos y particulares, tal falta comportará la pérdida de los derechos a enseñar.
3.- Ninguna investigación contra los funcionarios será suspendida por falta de pruebas, y los indicios serán suficientes.

FRANCISCO CAMPS (Any 2007 !!):
Canal 9 en castellano. Prohibición de recibir las señales de TV3 desde el 25-abril-2007, en el ámbito de toda la "Comunitat". (la de veïns no, l'altra).
(Quina casualitat, justament en el 300 aniversari d’Almansa!, i... la batalla encara a casa nostra!!, i... ja son 300 anys de prohibicions!!!, i... ??)

...

Decrets de Nova Planta


DECRETS
DE
NOVA
PLANTA

Els Decrets de Nova Planta són tres decrets signats per Felip V després que les seves tropes ocuparen militarment, en la Guerra de Successió, els diferents regnes i territoris de la Corona d’Aragó.

Es promulgaren en les dates següents:

• Regne de València i l'Aragó: 29 de juny de 1707.
• Mallorca i les Pitiüses: 28 de novembre de 1715.
• Principat de Catalunya: 16 de gener de 1716.


PRECEDENTS
L'ocupació militar de la Corona d’Aragó i la consegüent aplicació dels “Decretos de Nueva Planta” , representaren l'aplicació dels plans del Memorial Secret de Gaspar de Guzmán, comte duc d'Olivares, al rei, per a "reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia" (1625). Amb els Decrets de Nova Planta, el primer rei de la casa de Borbó seguí, d'altra banda, la política aplicada a França pels seus avantpassats: la concepció absolutista del poder de la monarquia.

CONSEQÜÈNCIES JURÍDIQUES
Els Decrets de Nova Planta tingueren en comú la desaparició del que caracteritzava l'estructura de la Corona d'Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després, és a dir, la monarquia composta: un rei regnant sobre diferents regnes, atès que aquests regnes desaparegueren sotmesos a les institucions, lleis i autoritats d'un d'ells, el de Castella, per bé que no nominalment continuaren existint.

Amb els Decrets de Nova Planta també desaparegué el que caracteritzava el sistema de relacions polítiques, ara només dins la Corona d'Aragó: la sobirania compartida entre la monarquia i els estaments, exercida a través de les Corts i de l'aplicació de les Constitucions i privilegis, fins i tot en el cas del Regne de Mallorca, en què el Gran i General Consell tenia competències pròpies de les Corts que aquest regne no tenia.

El Decrets de Nova Planta, suposaren la mort jurídica del nostre país com a entitat amb personalitat pròpia perquè quedà subsumit dins el maremàgnum castellanitzador, i provocaren l'afebliment de la consciència nacional. Tanmateix, no només s'aconseguí la desaparició de les estructures polítiques peculiars i pròpies d'aquest país, sinó que començà la batalla política contra el català a tots els nivells, sense oblidar l'Església, la qual va arribar al sinistre que ja el 1730 l'arquebisbe Mayoral ordenà als seus rectors que castellanitzaren noms i cognoms als registres parroquials.

IMPOSICIÓ D’UN MODEL POLÍTIC
Aquests decrets prenen França com a model polític i alhora estableixen que aquests territoris passaran a ser regits segons les lleis i els costums de Castella; són conseqüència de la visió absolutista i centralista del monarca, prenent com a excusa el càstig a la Corona d’Aragó pel seu suport a l’Arxiduc Carles d’Àustria.

Amb aquests decrets es començà a configurar definitivament l'Estat Espanyol tal com el coneixem avui, com un estat unitari tant a efectes polítics com administratius, ja que fins a eixe moment Espanya només era un conjunt de diversos països en els quals, des dels reis Catòlics, regnava el mateix monarca. El següent moment i definitiu seria a la dècada de 1830, amb la creació de l'estat-nació espanyol pel liberalisme centralista.

El Decret de Nova Planta del Regne de València i l'Aragó significà la fi de tot el sistema legislatiu i polític valencià i aragonès: els Furs de València i d'Aragó i les Corts Valencianes i les Corts d’Aragó foren substituïts per les lleis i el règim polític de Castella. Els funcionaris es van començar a nomenar des de Madrid, el valencià hi va ser prohibit com a llengua de l'administració, de l'ensenyament i de la predicació. A diferència d'altres territoris de la Corona d’Aragó, en el cas valencià, es va abolir fins i tot e dret civil.

L'Estat Central es va organitzar en Províncies governades per un Capità General i una audiència, que es van encarregar de l'administració. Per l'administració econòmica i financera es van establir les Intendències provincials, seguint el model francès, comportant l'aparició de la figura dels intendents.

Pel Govern Central es van crear les secretaries d'Estat, origen dels actuals ministeris, que eren ocupades per funcionaris designats pel rei. El sistema de Consells dels reis Habsburgs fou abolit, excepte el Consejo de Castilla, que centralitzà el poder i on la Corona d'Aragó en conjunt tingué menys representació que Galícia, Astúries i Navarra per separat. Es crearen també unes Corts úniques per a tot el territori, amb seu a Madrid. Aquestes Corts remarcaven la unitat i el centralisme però no tenien poder davant el poder absolut del rei borbó.

IMPOSICIÓ D’UNA LLENGUA
El Decret de Nova Planta, prohibeix l’ús de la llengua catalana a l’Administració de justícia: "Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana".

Instrucció secreta redactada per Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

ABOLICIÓ DEL DRET FORAL
No s'abolí a tots els regnes tot el dret foral, atès que en alguns, com el de Mallorca, s'abolí només el dret polític i administratiu i no el penal, el processal ni el privat. En el cas del regne d'Aragó, on hi hagué dos Decrets de Nova Planta, un el 1707 i l'altre el 1710, amb el segon es restaurà el dret privat que s'havia abolit amb el primer. Tampoc no perdé el dret privat el Principat de Catalunya. Així que, tan sols perdé aquest dret el regne de València juntament amb TOTS ELS ALTRES DRETS.

300 anys d'Almansa

300 anys d’Almansa 1707-2007
Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.

Enguany farà 300 anys que vam perdre la batalla d'Almansa. El 25 d'Abril és la nostra oportunitat per demostrar que estem molt vius.

Un 25 d'abril especial, ja que es commemorarà els 300 anys de la batalla d'Almansa on els valencians vam perdre la identitat com a poble: els Furs.

Amb Joan Baptista Basset al front, els austracistes, aconseguiren la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei de València en Dénia el 18 d’agost de 1705.

Es recorda la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707), lliurada entre l'exèrcit aliat de l'arxiduc Carles d'Àustria (Maulets) i el borbó francés Felip V (Botiflers) , nét del rei Lluís XIV de França, durant la Guerra de Successió. Van véncer els partidaris de Felip V, que va sotmetre tot el Regne de València, aliat de l'arxiduc.

Felip V va manar incendiar i destruir Xàtiva, una de les represàlies, i expulsar als seus habitants, canviant el nom de Xàtiva pel de "Colonia Nueva de Sant Phelipe". En senyal de desaprovació, la ciutat manté en l'actualitat el retrat de Felip V cap baix, en el Museu de Belles Arts.

Cada 25 d'abril, les valencianes i els valencians recordem un dels episodis més tristos de la nostra història, la famosa Batalla d'Almansa, que en 1707 va provocar la desaparició del nostre històric Regne i de tots els nostres usos i costums antics. Aquella important batalla, inclosa dins del context europeu de la Guerra de Successió als territoris de la monarquia hispànica, ha quedat profundament marcada en la memòria dels habitants de les nostres comarques que tal dia honorem la memòria de tants ciutadans valencians, però també de la resta de la Corona d'Aragó, i dels aliats holandesos, anglesos i alemanys, que moriren per defendre la nostra causa. Després de la Batalla, es cometeren un gran nombre d'atacs i pillatges contra la societat civil, que històricament centrem en la crema i destrucció de Xàtiva i que culminaren en la publicació del “Decreto de Nueva Planta” amb el qual se suprimia la llei pròpia i se'ns posava davall del jou de Castella. Tal és el dolor provocat que encara acostumem a dir allò de "Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança..."

Tres-cents anys des d'aquella ocasió, pensem que són els suficients per tal que els valencians i les valencianes commemorem ben junts, a banda i paral•lelament als actes institucionals que puguen programar-se, el 25 d'abril de 2007 de manera conjunta, tot i superant ideologies i cabòries, orgullosos per ser i sentir-nos valencians.

Visca La Terra!!

300 anys de mal




300 anys de mal: 1707-2007
... i seguim...

Commemorar no és celebrar, sinó recordar.
Som el que recordem; si no recordem, no som res.

(Cap psiquiatra m'ha recomanat mai que oblide el meu passat,
sinó que l'accepte, l'assimile i el supere).



25 D’ABRIL 1707,
Batalla d’Almansa.
Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança…
Prohibició de la llengua, supressió dels drets,…

25 D'ABRIL 2007,
just el 300 aniversari d’Almansa.
Quan el mal el tenim a casa, encara alcança…
Prohibició de comunicació, imposició de control, …

Conflicte TV3: és encara lluny d’estar tancat.

Dos cançons

Processó (Al Tall)
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/08/process.html


Cant dels Maulets (Al Tall)
http://cep-pedreguer.blogspot.com/2007/08/cant-dels-maulets.html

Tractat dels Pirineus

El Tractat dels Pirineus de 1659

El Tractat dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre de 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, i els de Lluís XIV de França, a l’illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Tranta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d’Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.


Més informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_dels_Pirineus

Benvingut al Centre


Benvingut sigues si com amic véns.

Aquesta és la nova web del CEP. Hem fet un canvi donat que l'altra es desconfigurava cada dos per tres.

Ací veuràs la informació del Centre i a la vegada notícies relacionades amb el món de la muntanya.Açò encara és el començament. Si tens qualsevol idea, puntualització, millora, etc. ara és l'hora per a dir el que vols.



Ajuda'ns i envia'ns articles que puguen tenir cabuda.

Volem fer seccions relacionades fonamentalment amb la nostra comarca, amb la Marina, amb cadascun dels nostres pobles i les seves peculiaritats i històries, seccions com aquestes:

- Llocs i paratges
- Persones i personatges
- Esports i espais
- Menjars i productes de la terra
- Llibres i publicacions
- Habitatge i construccions
- Música, festes i celebracions
- Història i arrels
- etc.

Pròximament anirem penjant articles i voldríem que ens ajudares.

Ara estem aglutinant forces, les esperem totes.

Salut

Un vers

ASSUMIRÀS LA VEU D´UN POBLE

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Vicent Andrés Estellés
Burjassot (L'Horta)1924-1993

Llibre ''30 anys del CEP''

30 ANYS CEP
Un recorregut per la història
de l’excursionisme a Pedreguer


El llibre 30 Anys CEP (del Centre Excursionista Pedreguer), del qual és autor Lluís Pons, va nàixer arran la conmemoració del trentè aniversari de l’entitat(15-09-71). Amb la col·laboració de l’Ajuntament, el Centre Excursionista va voler editar el llibre per tal d’inmortalitzar la seua història i, al mateix temps, donar a conèixer els seus orígens i la seua trajectòria (primera edició 2001).

Des que aquella colla d’entusiastes aventurers obstinats a descobrir les entranyes de les nostres muntanyes i endinsar-se en el món de l’espeleologia, conduïts per l’Enric Poch, a l’albor de la dècada dels setanta, fins a l’inici del nou mil·leni, han estat moltes les anècdotes i els succeïts que han envoltat a l’entitat. El llibre fa un recoregut per les diferents etapes que han marcat la trajectòria del CEP al llarg de les tres dècades de la seua existència.

En tota la seua trajectòria, segons s’aprecia al llibre, el Centre no ha estat només una entitat lligada a l’excursionisme i la muntanya sinó, a més, ha esdevingut un referent socio-cultural del poble de Pedreguer, recollint i fent seues la munió d’inquietuds i iniciatives que han brollat des de la societat que l’ha envoltat.

El llibre 30 Anys CEP dóna mostra de la sèrie de trets peculiars que han configurat el perfil del Centre Excursionista Pedreguer. Entre d’ells, el principal ha estat la figura de l’Enric Poch, president fundador del Centre i que ha estat al front de l’entitat fins la seua mort, al maig de 2003. Aquest llibre és un homenatge més de les nombroses i sentides mostres d’estima que ha rebut per part de tots aquells que l’han conegut i que han format part de la família del Centre al llag dels trenta anys.

Altres trets que han dissenyat la personalitat del CEP han estat la defensa –en determinats moments aferrisada i arriscada- del nostre patrimoni ecològic i cultural. La presència ininterrompuda des de fa molts anys als Aplecs dels Països Catalans, que enguany el CEP té l’orgull d’organitzar per segona vegada –ja ho va fer l’any 1983 a Les Planes del majestuós Montgó- és una altra de les característiques que constituixen l’essència del Centre.

El ventall d’activitats, projectes i iniciatives, tant muntanyenques com socials i culturals, que ha canalitzat el CEP s’intenten recullir en aquest llibre que, a més fa esment a les fites cabdals d’una trajectòria enriquida per l’esperit humà, aventurer i de respecte al medi ambient que han professat tots aquells que han format i formen part del Centre Excursionista Pedreguer.

Parlem de tu

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que vas anar marfonant-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies, deies, senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà que ni parlem de tu
per recordar-te, poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.


Miquel Martí i Pol

In Memoriam

IN MEMORIAM

Ens va deixar l’amic Enric el tercer dijous de maig, el 15 de maig de 2003, ben entrada la primavera, quan les muntanyes que ell tant ha estimat lluïen ben florides. Ens ha deixat quan el Centre resplendeix com en les millors époques, com a ell li agradava veure’l. Ens ha deixat per sempre, però el caliu del seu esperit muntanyenc romandrà a les entranyes del Centre Excursionista Pedreguer que ell va fundar fa ara més de 30 anys.

Enric Poch i Romero va nàixer a Reus el 7 de març de 1928. Va conèixer, casualment, el poble de Pedreguer arran d’un viatge per visitar a uns familiars que vivien aci. Poc després, a les acaballes del 1970, s’hi va instal·lar amb la seua família.

La seus innata passió per les muntanyes el va apropar a un grup de joves de Pedreguer amb qui va compartir inoblidable experiències que fluirien cap a la constitució del Centre.

Amb el seu caràcter obert, senzill i afable, es va guanyar l’estima de tots aquells que el conegueren, i de totes les generacions de muntanyencs que han passat pel Centre Excursionista Pedreguer, entitat que ha presidit inenterrompudament des de l’any 1971.

No només era conegut a Pedreguer sinó també a la comarca i per la resta dels Països Catalans, on va deixar emprenta del seu admirable caràcter entre tots aquells que tingueren ocasió de compartir una estona amb ell, en qualsevol dels Aplecs Excursionistes dels Països Catalans.

Amb la seua cultura i la seua terra, li va agradar el poble de Pedreguer al primer colp d’ull perquè estava envoltat de muntanyes. Des d’aci va continuar amb la seua ineludible excursió dels diumenges per fluir del benestar i trobar el reconfort de l’ànima a les muntanyes.

Ha estat, al front del Centre Excursionista Pedreguer en les etapes més dolces i agraïdes, però també en els moments més difícils i delicats de l’entitat. Ha estat el president de tots i per tots, el que l’ha fet guanyarse el reconeiximent i l’afecte dels qui l’han envoltat.

El seu caràcter solidari el va menar a involucrar-se en altres iniciatives altruistes, com ara la donació de sang, activitat en la qual participava activament a l’hora d’organitzar les sessions periòdiques.

Al llarg de la seua estada a Pedreguer els homenatges cap a la seua persona i la seua tasca han estat una constant. Recentment, el Casal Jaume I li havia concedit un premi per la seua trajectòria humana, mentre, paral·lelament, l’Ajuntament havia engegat els tràmits per anomenar-lo fill adoptiu de la Vila. Precisament l’Ajuntament de Pedreguer va lliurar l’any 1999 el Premi d’Honor en l’àmbit cultural al Centre Excursionista per la seua trajectòria, un guardó que suposa a més un reconeixement a la tasca de l’Enric al front de l’entitat.

Com li deien, Enric Poch Romero, ell afegia utilitzant les inicials En Pau Repose.

EPR l’amic Enric, el President.

Persones com tu


Al Centre et trobaràs amb persones com tu, persones que no es conformen a veure el que passa i treballen per la conservació del nostre patrimoni natural que son les pròpies muntanyes i per donar a conèixer d'aquest patrimoni.

Persones com tu que disfruten del medi ambient natural que ens envolta.

Nosaltres hem heretat el patrimoni d'aquestes muntanyes amb els camins i sendes, amb tota mena de fonts, aljubs i pous, amb totes les margenades, foies, casetes i corrals, tota una sèrie de bens que encara no hi sent propietaris cal que ens esforcem pel seu manteniment, que no és més que donar-li ús a les coses; trepitjar el camins i beure de les fonts ajuda al seu manteniment!.

Els nostres avantpassats treballaren les muntanyes per poder viure i ens deixaren uns bens que ara nosaltres ho podem disfrutar lúdicament amb tota la seva càrrega cultural que tenen.

Em d'estimar, conservar i millorar el nostre entorn, les nostres muntanyes, aquest poc patrimoni natural que ens queda.

Què fem al Centre



Al Centre fem tot allò que tinga la muntanya com a protagonista, tant en l'aspecte esportiu com cultural.

Al nostre calendari trobareu programades cada mes nombroses activitats que us permetran gaudir dels esports de muntanya, actes culturals relacionats amb l'excursionisme i el coneixement del nostre entorn local, comarcal i nacional.

Podràs practicar els esports de muntanya que més donen a conèixer el teu entorn: excursionisme, senderisme, acampades, alta muntanya i podràs iniciar-te en l'escalada, l'espeleologia, bicicleta tot terreny, etc.

Al Centre trobaràs una especial sensibilitat per la cultura, sobretot en els temes relacionats amb les ciències naturals, la història, les tradicions, l'art, la fotografia, el vídeo, la literatura excursionista, etc…

Podràs obtenir coneixements de la flora i la fauna de les nostres muntanyes, la geologia i interessar-te per l'exploració científica d'avencs i coves.

També hi trobareu les excursions amb un clar contingut cultural i, fins i tot, cintífic que formen part i són la continuació històrica dels orígens del Centre.

Les projeccions i conferències sobre temes puntuals o d'interés general també tenen un bon espai al Centre. Hi veureu, explicades directament pels seus protagonistes, excursions, expedicions, etc., sense oblidar els aspectes humans de les seues experiències.

Al formar part el CEP de la Comarcal Montgó d’Esports de Muntanya també podràs participar en les diferents activitats organitzades per les distintes entitats excursionistes que la componen.

Al Centre us oferim una extensa varietat d'activitats al llarg de tot l'any.

Quotes CEP i Federació



Finalitats i activitats

FINALITATS
a) Totes les diferents disciplines esportives de muntanya i de la natura.
b) La defensa i conservació de lo que són i tenen de patrimoni natural les pròpies muntanyes, de la natura, del mediambient, del paisatgístic i en general el lloc de pràctica del nostre esport.
c) La defensa i conservació del patrimoni cultural, històric, arquitectònic, i social.
d) La defensa de la nostra cultura i de les nostres senyes d’identitat.
e) La promoció de l’ús del valencià a tots els nivells dintre de l’unitat lingüística.
f) L’estudi, investigació i publicació sobre muntanya, natura i les altres finalitats mencionades.


ACTIVITATS
Activitats esportives de tot lo que comporta la muntanya com són: l’excursionisme, el senderisme, els campaments, l’espeleologia, l’escalada, el barranquisme, etc. així com les activitats complementàries de les distintes activitats com són: la fotografia, la topografia, etc.

Organització, promoció i col·laboració de tot tipus d’actes com són: excursions, visites, exposicions, projeccions, trobades, debats, col·loquis, cursets, conferències, publicacions i qualsevol altra que contribuïsca a les finalitats, protagonitzades per personalitats destacades en el seu àmbit respectiu.

La Llicència Federativa

LLICÈNCIA DE LA FEDERACIÓ D'ESPORTS DE MUNTANYA


- Federar-se
- Modalitats Esportives
- Prestacions de la Llicència
- Cobertures i Assistència
- Tarifes de la Llicència Federativa




FEDERAR-SE

Federar-se en la FEDME significa integrar-se en un col•lectiu de persones que estimen la naturalesa i practiquen els esports de muntanya, que protegeixen i preserven el medi natural, i que defensen, al mateix temps, el lliure accés al mateix.

Pertànyer a la federació representa beneficiar-se dels serveis i activitats organitzades pensant en les necessitats dels practicants dels nostres esports.

La llicència federativa incorpora un assegurança d'accidents i rescat indispensable per a tots els que vullguen dedicar-se al muntanyisme, en qualsevol de les seues diverses modalitats.



MODALITATS ESPORTIVES

- Excursions i travessies per baixa, mitja i alta muntanya, així com per barrancs, canons i congostos en totes les seues modalitats i/o combinacions (esportives, turístiques, entorn natural, culturals i científiques).

- Acampades amb fins alpinísticos o muntanyencs fora de les instal•lacions comercials destinades a aquest fi.

- Alpinisme en totes les seues modalitats i/o combinacions (amb esquís, alta muntanya en totes les èpoques, expedicions, tresc, etc.).

- Esquí de travessia o de muntanya fora de l'àmbit de les estacions d'esquí comercials, ja siguen amb esquís o amb raquetes de neu.

- Senderisme (sendes de gran i xicotet recorregut senyalitzats segons la normativa internacional), incloses les activitats per a l'obertura, senyalització, manteniment i divulgació dels camins i sendes.

- Escalada en totes les seues modalitats i/o combinacions (en roca, en gel, esportiva, urbana, etc.).

- Competicions de carreres per muntanya.



PRESTACIONS DE LA LLICÈNCIA FEDERATIVA

• Cobertura sanitària i de rescat en muntanya segons la modalitat de llicència triada, que pot anar des de l'àmbit nacional a l'internacional, incloses les expedicions a gran altura.

• Preus especials en els 42 refugis de muntanya ubicats en els principals massissos muntanyosos d'Espanya pertanyents a les federacions autonòmiques i clubs, amb un total de 2118 places.

• Preus especials als refugis de les associacions membres de la UIAA adherides al conveni de reciprocitat: Suïssa, Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Eslovènia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Liechtenstein.

• Preus especials en càmpings portuguesos de la Federaçao Portuguesa de Campismo.

• Àmplia oferta de cursos en les diferents modalitats i nivells de formació a les escoles autonòmiques i al Centre de Formació de l'Escola Espanyola d'Alta Muntanya en Benasque.

• Dret a descompte en l'utilització dels serveis del Servei General d'Informació de Muntanya.

• Possibilitat d'accés a subvencions i premis per activitats d'alt rendiment esportiu.

• Possibilitat d'incorporació als centres de tecnificació esportiva que existeixen en diversos punts d'Espanya.

• Possibilitat de participar en els Campionats i Copes d'Espanya de les modalitats d'escalada, esquí de muntanya i carreres per muntanya.

• Possibilitats de participar en les Activitats de Joventut (trobades d'escalada, alpinisme, etc.)

• Possibilitat de participar en les activitats d'alpinisme organitzades pel GAME.

• Possibilitat de participar en totes les activitats interterritorials organitzades per la FEDME en col•laboració amb les federacions autonòmiques.

• Àmplia oferta de serveis segons la federació autonòmica a què es pertanga, amb descomptes en allotjaments, albergs, càmpings, botigues d'esport, estacions d'esquí, llibreries especialitzades…

Comarcal Montgó


COMARCAL MONTGÓ D'ESPORTS DE MUNTANYA


CENTRE EXCURSIONISTA PEDREGUER

Carrer Cavallers, 27
03750 Pedreguer
www.cep-pedreguer.org

Renunió: divendres a les 22:00 hores
__________

CENTRE EXCURSIONISTA DE PEGO
Apartat de Correus 17
Pl. Mayorazgo Sendra, 16
03780 Pego

www.cepego.org

Refugi:
www.lafiguereta.org

Reunió: dijous a les 22:00 hores
__________

CENTRE EXCURSIONISTA DE XÀBIA
Apartat de Correus 35
Mossen Ferrer, 5
03730 Xàbia

Reunió: divendres a les 21:00 hores
__________

CENTRE EXCURSIONISTA ME'N FOT DÉNIA
Apartat de Correus 10
03700 Dénia

Reunió: dijous a les 21:30 hores
__________

GRUP ESPELEOLÒGIC GATENSE
Carrera Panyo, 10 – Dalt
03740 Gata de Gorgos

Reunió: dimarts a les 22:00 hores
__________

GRUP DE MUNTANYA MARGALLÓ
Av. País Valencià, 18
03720 Benissa

Reunió: dimecres a les 22:30 hores
__________

2 cançons

DE PEDREGUER A LA XARA
És una de les cançons més cantada a la Marina Alta. En la cançó apareixen dos pobles com a protagonistes i un de passada. Es fa referència a una nova carretera oberta que facilitava el trànsit jovenívol dels xicots de Pedreguer a la xara, per tal de vore a una xicota de bon vore i que exercia de carnissera. Més endavant es produeix la distensió o un xicotet disgustet i els xicots deixen d'anar a la Xara i a altres pobles (Ondara); i decideixen quedar-se a casa. Tot plegat és un cant d'estima i lloança a la dona pedreguera.

DE PEDREGUER A LA XARA
Cançó popular de Pedreguer

De Pedreguer a la Xara
han fet una carretera
per anar els pedregueros
a vore la carnissera.

Rosario la carnissera
està que s’arrapa i plora
de vore que els pedregueros
no s’acosten a la Xara.

De la Xara no a vull
i d’Ondara no dic res
a l’entrà de Pedreguer
la primera meua és.

De Pedreguer a la Xara
han fet una carretera.


PEPE TONO
Cançó de festa molt popular a tota la Marina. Amb una variació rítmica ràpida a la part central, i tant al principi com al final, són més lents prestant-se a fer-se una segona i tercera veu a nivells de tercers, i que és una forma molt usual a la música popular.

La música tradicional és participativa, i per tant, la seua estructura contempla amples possibilitats d’intervenir en veus-ritmes, o danses, o tot barrejat.


PEPE TONO
L’Himne intemporal de Pedreguer

Pepe Tono cull-me pomes,
Concepció que altes que estan,
si les rames no s’agatxen
pomes no se’en colliran.

Pepe Tono, Pepe Tono
se’n va anar a ca un civil,
a demanar-li-la filla
cosa que fan els fadrins.

I sa mare li contesta,
Pepe Tono, no pot ser,
que la meua filla és jove
i no té el seu menester,
que la meua filla és jove
i no té el seu menester.

Pepe Tono cull-me pomes,
Concepció que altes que estan,
si les rames no s’agatxen
pomes no se’en colliran.

Pedreguer, breu història


Han aparegut restes del Paleolític Superior, de les acaballes de l’Edat del Bronze, hi han indicis de la cultura ibèrica i de la romanització del castellet de l’Ocaive.

Comencem a tindre'n noticies durant l'època àrab. En aquells temps hi havien diferents nuclis de població situats en les actuals partides de: Matoses, Albardanera, Benimarmut, "Perer" (l'actual Pedreguer), i d'altres; totes elles depenien del castell de l'Ocaive.

En 1244, Jaume I va conquerir aquestes terres que van passar a formar part del Regne de València.

Després de la seua conquesta fou propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1.249, va donar-la a Albert Flix. Després passà als Roiç de Corella, als comtes d'Anna i, per últim, als de Cervelló.

La primera documentació que posseïm de Pedreguer data de l’any 1249. Els primers cristians que habitaren Pedreguer foren Andriolo i Albert de Flix, als qui el rei Jaume I atorgà terres, com consta al Llibre del Repartiment:

"A Andriolo i Albert de Flix, nebots de Carròs, senyor de Rebollet, trenta jovades en l'alqueria de Benimarmut, que està en el terme de l'Ocaive i si no n'hi haguessen suficients, que tinguen el que els falte en l'Alqueria anomenada Pedreguer que està en el terme de l'Ocaive."
(Llibre del Repartiment, 18 d'Agost de 1249).

La seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins l'any 1.544 en què es va independitzar.

A principis del Segle XVII, Pedreguer comptava amb un nombre important d’habitants. El 1.609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscos, però posteriorment es va compensar amb repobladors catalans i fonamentalment arribats de les illes Balears. La població estava repartida entre les alqueries de Matoses, Albardanera i Pedreguer, el nucli urbà, com ho detalla la Carta Pobla que signaren els habitants i la comtessa d'Anna el 1611.

Les pretensions desfeulitzadores dels síndics de Pedreguer i altres pobles de La Marina, constituïren un dels detonants que obriren pas a la segona Germania de València, l'any 1.693; moviment dirigit pel procurador de Ràfol d'Almúnia, Francesc García.

Sota el regnat de Felip V (1.700-1.724) va atorgar-se-li el títol de Vila.

La població, que als inicis del segle comptava amb 5.287 habitants (pedregueros), va evolucionar de manera regressiva fins la dècada dels seixanta, creixent després lentament fins els 5.700 de 1.994. El desenvolupament industrial dels últims temps i la influència secundària del turisme, ha potenciat la recuperació demogràfica. L’any 2.004 tenia 6.489 habitants. Compta amb una superfície de 30,3 km2.

La visió actual del terme de Pedreguer, amb nombroses hectàrees sembrades de tarongers, distorsiona, en part, el que ha sigut fins fa ben poc la nostra agricultura de secà vinculada a l'ametlla, oliveres, etc. i especialment a la vinya, originadora de la important indústria de la pansa, la qual va estimular, alhora, el sector de la palma amb la confecció de productes artesanals, sobretot per al transport de la pansa.

La tradicional utilització de la peita de palma ha anat minvant a favor d’una renovellada, notable i capdavantera indústria de capells i marroquineria polaritzant la producció de barreteria, bosses de mà i accessoris. Més modernament, incideix en la seua economia també, la industria de mobles, embalatges, metàl·lica, materials de construcció, etc.

El Mirador

El Mirador

Els Pòrxens

Els Pòrxens

Parc del Patronat

La primera la constitueix una plaça pública que s’alça sobre un talús de tres nivells d´elevació, amb murs de maçoneria i amb l’accés principal situat enfront del carrer del Patronat. La plaça compta amb una font i uns jardins que l´envolten, una àrea infantil amb diferents jocs d’entreteniment i un edifici de serveis: lavabos, magatzem, etc.


La segona zona comprèn una ruta per a petites excursions a l’aire lliure que inclou una àrea de picnic amb paellers, taules per a menjar, un edifici per a serveis i, a la part inferior, s’ha habilitat un lloc per a jugar a la petanca, molt concorregut pels aficionats de l´esport. Aquest sector respecta la topografia original del terreny i presenta un recorregut d’uns 600 metres fàcils de transitar per a persones de qualsevol edat, que puja segons les corbes de nivell fins a la cota més elevada. Des del punt més alt de l’itinerari s’observen precioses vistes de la plana i el poble de Pedreguer, de la Sella, del Montgó, de la mar, etc.

Al Parc podem trobar gran varietat d’arbres i plantes mediterrànies com ara pins, garrofers, carrasques, figueres, borsers, margallons, romer, argelaga, ...

Originàriament la zona era marginal, allunyada del nucli urbà de Pedreguer i separada d’aquest pel barranc dels Pouets. Això es va aprofitar en el segle XIX per a disposar-hi un llatzeret on vivien agrupats els leprosos de la ciutat. Llavors, a causa de les deficients condicions higienicosanitàries, la lepra va esdevenir una de les malalties més arrelades a la comarca. La leproseria era una casa de camp que s’organitzava en dos departaments, un per a hòmens i l’altre per a dones. Els malalts que allí vivien es trobaven totalment aïllats de la resta dels ciutadans, ja que es considerava que la lepra era una afecció altament contagiosa i incurable. Aquest tipus d’instal•lacions eren inusuals a la comarca i Pedreguer va ser un poble capdavanter en la lluita contra la malaltia. Des d´ací es va influir activament en la construcció del sanatori de Fontilles on, a partir del 1909, es van traslladar els malalts.

El nom del Patronat es relaciona amb la creació del "Patronato Parroquial de San Buenaventura", l´any 1958. La parròquia de Pedreguer pretenia construir en aquests terrenys un espai recreatiu i cultural dedicat a la joventut, una mena de ciutat juvenil. Per a portar a cap aquesta magna obra es va demanar l’ajuda econòmica popular. El 1967 es van comprar els terrenys però aquell projecte mai no es va realitzar.

Casa de Cultura


CASA MUNICIPAL DE CULTURA
Antic Col·legi de Sant Tomàs d’Aquino (Escoles Velles)

Image L’edifici està al costat de la Glorieta de Pedreguer i quan es va construir coincidia amb l’entrada del poble. És de planta triangular, la qual cosa li dóna una forma característica i poc usual. L´interior queda obert a un pati des d’on antigament es distribuïen les diferents dependències. Hi havia una sola crugia a cada banda, convergents en un vèrtex que servia de comunicació vertical i horitzontal. A principis del segle XX s´hi va alçar una construcció semblant a un quiosc o templet afegida a la cantonada de l’edifici, de cos diferenciat en altura i color. En desconeixem la funció però articula la façana amb els dos carrers que l’envolten. Les façanes, coronades per un ràfec i amb obertures seriades en tres altures, segueixen criteris academicistes. La rehabilitació realitzada pels arquitectes J. Ivars i J. Miralles entre els anys 1991-1995 ha sigut respectuosa amb la imatge original de l’obra, n´ha millorat l´aspecte i n´ha acabat els exteriors.



El col·legi de Sant Tomàs d’Aquino va ser fundat per José Suesta el 1876. Les escoles van començar a construir-se el 1882 mitjançant l’emissió d’accions a 125 pessetes, que van comprar gran nombre de pedreguers i pedregueres. Sembla que l’edificació s’acabaria el 1884, ja que en aquesta data es deixen d’emetre accions. El promotor de l’obra s’havia compromés a tornar els diners als deu anys, amb els interessos corresponents, però va desaparéixer sense tornar el capital avançat, deixant com a garantia l’edifici, que no s´havia acabat del tot. A partir d’aquest moment se´n va iniciar tot un llarg litigi per la propietat legal. Es va vendre a una companyia estrangera, “Mac Andrews i Cia”, després va tornar a mans del xicotet accionariat i, l´any 1943, l’Ajuntament de Pedreguer va comprar part de les accions als hereus que encara vivien ... Per fi va passar definitivament a mans públiques l’onze de juny de 1970, una vegada certificat que no tenia propietaris privats i que, per tant, pertanyia al poble de Pedreguer.

El 1911, el col·legi assoleix el moment de màxima esplendor, ja que amb la nova Llei d’Escoles Graduades, s’hi va ubicar la segona Escola Graduada de la província. El director era N´ Emilio Palencia. El 1955, per ordre de la Direcció General d’Ensenyament Primari, va passar a denominar-se Grup Escolar Francisco Franco, fins que el 1969 es va inaugurar el nou edifici del Trinquet.

La construcció s’ha dedicat a ús escolar la major part de la seva vida, ha sigut durant molts anys l’única escola del poble i es pot afirmar que tota la població adulta n´ha trepitjat les aules. Però a més de la d´escola ha complit altres funcions: durant l’estiu de 1939 diverses classes eren ocupades pels presos d’aquesta localitat; durant la dècada dels 70 va albergar la Guarderia, l’Escola de Música, el Centre Excursionista, etc. Actualment és la Casa Municipal de Cultura i té al seu interior els serveis següents: Biblioteca Municipal, Escola Municipal de Música, sales d’exposicions, algunes oficines tècniques municipals i diversos espais d´usos múltiples en què tenen lloc gran part de les activitats culturals que s´organitzen des de l´Ajuntament.

Dipòsit d'Aigua

Pel maig de l´any 2001 es va buidar el Dipòsit de Pedreguer, així vam poder descobrir l’espectacular interior d’un edifici que sempre havíem vist des de fora. La construcció es localitza als peus de la muntanya de Pedreguer, mirant cap a la mar i al costat del Calvari. És de planta rectangular, d´uns 38 x 17 m. a l´interior, i es troba semisoterrat en la vessant de la muntanya, que va ser retallada perquè hi cabés. Sobre un basament sòlid s´alcen els murs perimetrals en forma de talús, vestits de carreus que en els cantons són de major dimensió.

L’edifici compta amb cinc finestres al nord i una porta a l’oest, sempre a la part superior. Per accedir a l’interior es fa servir una escala de carreus de pedra calcària encastats en la paret, sense cap altre punt de suport. A l´interior hi ha 24 pilars repartits en tota la sala sobre els quals s’eleven, cada 3,85 m, unes arcades transversals de mig punt que sostenen unes voltes rebaixades fetes amb rajoles. A diferència de l’exterior, de cantons angulars, els de dins són arredonits, segurament per contrarestar la força de la pressió de l’aigua. La superfície útil de la planta és de 654 m², l’altura màxima fins les voltes arriba als 6,90 m. i la del nivell de l’aigua als 4,90 m. La capacitat és de 3.205.000 litres.

Desconeixem l’autoria de l’obra i moltes dades històriques, però sembla que el 1879 ja estava construint-se i que els mestres d’obra de Pedreguer Antoni i Vicent Estrada hi van participar. La construcció es degué acabar el 17 de març de 1887, ja que en aquesta data els treballadors de les obres van pagar una festa i la processó al Crist del Calvari.

S’omplia amb l’aigua del brollador de l’Ombrereta, situat als peus del castell de l’Ocaive, al costat de la cova de les Miqueles. Des d’aquest punt es va construir un aqüeducte que creuava el barranc de les Miqueles i una sèquia que vorejava tot el peu de la muntanya. El Dipòsit subministrava les fonts del poble en una època en què a les cases no hi havia aigua corrent. Actualment s’abasteix dels pous de la zona de l’Ocaive i encara dóna servei al poble de Pedreguer.

Capella del Calvari

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CALVARI


L´Ermita de Sant Blai i el Calvari se sumen als llocs paisagístics i culturals de Pedreguer. Ermita, situada als peus de la muntanya Gran i de la creueta de la Llagosta, domina tot el poble. Així, la façana de l’edifici mira cap a la població i té una orientació nord-sud poc usual.

En l'actualitat és coneguda popularment amb el nom de capelleta de Sant Blai, però això és un costum relativament modern, ja que la primera advocació va ser com a capella del Sant Crist del Calvari, parada final del viacrucis. El 1895 s’anota per primera vegada als llibres de l’arxiu parroquial que el 3 de febrer s´havia dedicat una dobla a sant Blai en la capella del Calvari.

L’edifici es va construir en la segona meitat del segle XVIII i originàriament tenia dos cossos, la nau i el cambril. El 1892 es va afegir el porxe, per cobrir la zona de l’entrada. S´hi han fet diverses restauracions: la del 1926, la del 1992, i, finalment, la del 1998, després d’haver sofert un incendi.

La capella presenta un espai centralitzat i circular al voltant del qual es desplega tota la resta, a més del joc de volums en què s’interrelacionen el cub i l’esfera, la utilització d’elements formals simples, etc. Aquest tipus d´idees, que deixen enrere el barroc, eren molt novedoses fins i tot a finals del set-cents, i, per tant, només podien correspondre a alguna persona coneixedora dels últims corrents arquitectònics. Aquest degué ser Antoni Gilabert, acadèmic de Belles Arts de Sant Carles, gran impulsor del neoclassicisme a l’antic Regne de València.

L’interior, d´escassa il•luminació natural, està poc decorat. Hi trobem una successió de vuit intercolumnis distribuïts irregularment, condicionats per l’accés i per dues capelles laterals que marquen una mena de creuer. D´aquesta manera s’hi obtenen vuit pilastres dòriques que sostenen un fris llis i una potent cornisa des d´on arranca la cúpula de mitja taronja amb vuit nervis. En la zona sud, oposada a la porta d´entrada, veiem un cambril rectangular, que es divideix en tres recintes separats per dos arcs rebaixats.

Al voltant de l’edifici es reuneixen els pedreguers i pedregueres en diferents dies festius. Per Sant Antoni, 17 de gener, amb la benedicció dels animals, per Sant Blai, 2 i 3 de febrer, amb el porrat, ple de productes tradicionals com són ara els fruits secs, els dàtils o la canyamel. Concerts i balls al mirador i el repic de la campaneta, que fan sonar els més menuts, anuncien contínuament la joia i l´alegria de la festa. L’ermita i el calvari formen part també de l´escenari de les activitats religioses de Setmana Santa.

l'Església

ESGLÉSIA DE LA SANTA CREU

Aquest edifici és un dels monuments més importants del poble de Pedreguer. Els darrers estudis arqueològics fets en el conjunt de l’església i en el cementeri annex ens remeten a uns contexts medievals del segle XV. La tàpia amb crosta de morter i tongades de rajola que fita amb l´abadia conté les restes més antigues de la construcció, possiblement de quan era encara la mesquita musulmana de l’alqueria de Pedreguer. Però gran part del que hi veiem en l’actualitat és d’una forta reforma renaixentista. Un text de 1574 ens diu que la construcció amenaçava ruïna i es va manar que fos reparada. Primer es va realitzar la façana dins l’estil renaixentista i posteriorment, ja en època barroca, es va edificar la resta.

La portada, estructurada en tres cossos, és un exponent poc comú d’arquitectura clàssica a la Marina Alta. El primer cos, format per l’entrada a l’edifici, està compost per un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques. Aquestes tenen una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant que es relaciona amb la tradició serliana àmpliament utilitzada en l’arquitectura toledana. Sota el frontó partit i al damunt de la porta trobem un escut amb el calze i la sagrada forma, que és l’emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera, segurament promotor de la construcció. El segon cos presenta una fornícula amb la imatge de sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’observa un frontó amb pinacles. L´últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles.

La façana s’acaba amb dues cornises entre les quals trobem dues espitlleres separades per una creu. Les espitlleres són les restes d’un ús militar de l’edifici. L’autor de l’obra podria ser Joan Cambra, que, bon coneixedor de l’arquitectura de la segona meitat del segle XVI, havia treballat també per Joan de Ribera i pel Marqués de Dénia en altres esglésies de la comarca (Pego, Teulada).

La planta de l’església, que respon al model contrarreformista del Concili de Trento, és de creu llatina amb nau única, cinc capelles laterals entre contraforts i una volta de mitja taronja sobre petxines al creuer. La nau central es cobreix amb una volta de canó i llunetes sobre arcs faixons. Les capelles laterals presenten voltes bufades. Els ordres que s´hi utilitzen són el corinti i el toscà. La decoració s’afegeix a l’estructura i arriba a amagar els ordres clàssics. Conserva un dels millors exemples de decoració amb la tècnica de l’esgrafiat (segona meitat del s. XVII - principis del s. XVIII ). Els motius decoratius estan formats per grotescs de caràcter vegetal (flors, branques, fruits), animal (ocells, cànids) i d’éssers fantàstics com nereides, amorets...

També cal destacar la capella de la Comunió que va començar a construir-se el 1775, una vegada acabada l’església. Se suposa que l’autor de la capella és l’arquitecte de Pedreguer Antoni Gilabert, introductor i impulsor del neoclassicisme a les terres valencianes.

Marina Alta: la comarca

Mapa de la Marina Alta
http://ca.wikipedia.org/wiki/Imatge:Mapa_de_la_Marina_Alta.png


Comarca i pobles
http://ca.wikipedia.org/wiki/Marina_Alta


Pobles de la Marina alta
http://www.uv.es/~fjglez/pais/maralta.html


El Marquessat
http://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_D%C3%A9nia

Beniarbeig, Benidoleig, Benimeli, Dénia, Gata, Ondara, Orba, Pedreguer, El Poble Nou, El Ràfol d’Almúnia, Sagra, Sanet i els Negrals, Tormos, El Verger, Xàbia.


Les Valls de la Marina
http://www.comunitatvalenciana.com/descargas/vallsmarina_va.pdf
La Vall d’Alcalà, La vall d’Ebo, La Vall de Gallinera, La Vall de Laguar, La Vall del Pop, La Vall de Guadalest.


Castells i fortificacions de la Marina Alta
http://usuarios.lycos.es/vicolm/maria.htm


Comarcalització
http://ca.wikipedia.org/wiki/Comarques_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

PR V-53 Sender de Pedreguer

SENDERS DE P.R.

Els Senders de Petit Recorregut, traducció del francés "Petit Randoné", venen a ser com el rastre deixat pels nostres avantpassats, fruit de la seua curiositat, de l'ambició humana i de la natural necessitat que tenien de comunicar-se.

Tracten d'apropar-nos a aquells llocs que per la seua singularitat paisatgística, arquitectònica, cultural, etc, són dignes de visitar i contemplar.

Segueixen els camins i sendes, evitant el més possible els camins asfaltats.

Els trajectes no excedeixen més de 50 Km, i se centren en el coneixement d'entorns específics.

Els senders estan dirigits a excursionistes i a tots aquells que, amb interés de conèixer el lloc per on discorre, estimen l'esport de muntanya i la natura.



PR-V53 SENDER DE PEDREGUER


PRESENTACIÓ
Pedreguer es un poble de la Marina Alta, on la meitat meridional del seu terme és muntanyosa. El Sender de Pedreguer PR V-53 transcorre per aquesta part del terme i és ací on està situada la Serra Castellet de la Solana o Muntanya Gran, essent l'altura principal i vèrtex geodèsic el Castellet d'Aixa (608 m).

La Muntanya Gran s'estén entre el riu Gorgos, la depressió de la Llosa i Pedreguer. La seua part Nord-Oest és molt agresta, amb pinacles espectaculars com el Castellet de l'Ocaive. Des del seu cim es poden divisar la major part dels municipis que formen part de la comarca, així com les nombroses serralades que l'envolten.

Fent el seu recorregut, a més de recuperar les antigues sendes i gaudir del paisatje i la natura, ens permetrà visitar i conèixer els llocs àrabs, com el Castellet d'Aixa i el de l'Ocaive, les fonts d'Aixa i Coberta, Poets i altres paratges.











FITXA TÈCNICA - NOTES D'INTERÉSDENOMINACIÓ:
Petit Recorregut Valencià (P.R. V-53) d'homologació internacional.



CIRCUÏT:
Pintat i marcat amb els colors internacional del Petit Recorregut (P.R.), franges blanques i grogues paral.leles i senyals indicadors.

Al punt 1,3,7, hi ha instal.lat un panel informatiu.

El Sender discorre també pels terme municipals de Llíber , Xaló i Alcanalí.


DISTÀNCIA SENDER PRINCIPAL:
16.200 m.


DISTÀNCIES VARIANTS:
I = 3.000 m.
II = 3.000 m.
III= 5.500 m.
IV= 1.700 m.


TEMPS EFECTIU SENDER PRINCIPAL:
7 h. 30'.


TEMPS EFECTIU VARIANTS:
Variant I = 60'
Variant II = 70'
Variant III =130'
Variant IV = 55'


VARIANTS: 4 Variants:

Variant I : De Pedreguer al pla de l'Era passant per la Cova del Tambor i la Font Coberta.

Variant II: Del cami dels Poets a la Font d'Aixa passant pels Aspres.

Variant III : Del Barranc de la Font D'Aixa al Collao passant pel Castellet d'Aixa, Corral de la Mata i Caseta Mijorn.

Variant IV: De la Cova de L'Ocaive a la Font de l'Ombrereta passant pel Collao.














FONTS:
Font d'Aixa, Font de l'Ombrereta, Font de la Tia Xima i Font de l'Ocaive.

INFORMACIÓ:
Centre Excursionista Pedreguer i Ajuntament de Pedreguer.


PUNTS RECOMANATS D'INICI:
Carrer Cid de Pedreguer. Font d'Aixa, Font de la tia Xima i Font de l'Ombrereta al km 3.300 i 7.600 respectivament, de la carretera d’Alcanalí a Pedreguer.














DIFICULTATS:
El camí manca de dificultat tècnica o perill llevat de la inherent a la pròpia muntanya. Com a norma general cal no subestimar-la i actuar sempre amb prudència.


REGLES BÀSIQUES DE COMPORTAMENT AMB LA NATURA:
-No feu foc, el foc és el major enemic de les nostres muntanyes. Atenció als fumadors amb els llumins i les cigarretes mal apagades. En cas d'incendi aviseu als bombers (085).

-L'acampada lliure està prohibida. Acampeu en els llocs habilitats i autoritzats. Informeu-vos als ajuntaments o en la Conselleria de Medi Ambient.

-Deixeu la muntanya neta. Es fàcil emportar-se els desperdicis en una bossa de plàstic i dipositar-la en un contenidor de fem.

-Si el camí està empedrat i al passar es desprén alguna pedra, per favor col·locala de nou al seu lloc, sols així mantindrem el que fa segles que està ahí.

-Segueix el traçat original del camí per tal de conservar-lo.

-No circules amb vehicles a motor fora de les pistes forestals destinades a eixa finalitat.

-Respecta la vegetació del lloc i no arranques plantes ni flors. Siguem els senderistes els primers en conservar la bellesa i l'equilibri natural del medi natural.

A la muntanya i ...

A la muntanya
i a... tot arreu

El millor
que
podeu deixar
es que
ningú recorde
el vostre pas

Qui coneix la terra l'estima

Qui coneix la terra l'estima
Aquesta frase sintetitza l'orientació fonamental de l'excursionisme. Podríem dir que l'objectiu de l'excursionisme és arribar a l'estimació del país, els seus homes, els pobles, la història, l'art... El camí per arribar-hi és el coneixement d'aquest entorn. Però no és fàcil, ja que cal una actitut atenta i oberta per part de qui vol conèixer. Aquesta actitud és força allunyada d'allò que podríem anomenar "mentalitat de turista", que moltes vegades es redueix a passejar els ulls per un entorn que sempre serà desconegut, en comptes d'aquell veritable desig de conèixer que porta a mirar, escoltar i viure el batec d'una realitat que a partir d'ara començarà a fer-se una mica pròpia. Quantes vegades no hem vist a dalt d'un cim com altres persones que també hi han pujat no es preocupen de saber o comprovar en el mapa els noms dels cims, de les valls, dels rius, dels pobles, dels boscos que tenen davant. El coneixement que tenen d'aquell lloc és reduíssim, miser. I ens podríem preguntar ¿quina estimació tenen per tot el que veuen, per tot el que els envolta, si no saben què és, ni quin nom té?.

Resum d'un editorial de la revista “Muntanya” del C.E.C.

Reivindicació del caminar

Reivindicació del caminar
Segons diuen els diccionaris caminar és l’acció de traslladar-se d’un lloc a un altre. Aquest acte ben simple està a l’origen de l’hominització en el sentit més purament biològic. Caminar ens constitueix: som sempre en camí i fins i tot el camí és la metàfora primera de la vida. Però com passa sovint, el sentit i transcendència que se li pot donar a un acte material pot anar molt més enllà del seu significat fàctic. La lectura recent de dos llibres ens ha portat a reflexionar-hi.

S’ha publicat la primera biografia en castellà del filòsof americà Henri ThoreauImage (Thoreau. Biografía esencial. Antonio Casado da Rocha. Ed.Acuarela). És un text que ens acosta novament a una figura i un pensament que tot i el seu origen històric molt concret -l’Amèrica dels pioners al segle XIX- manté una vigència plena i creixent. Thoreau fou un pensador i activista amb un compromís radical amb la natura i amb els drets civils del ciutadà. Potser la seva obra més coneguda sigui Walden, on explica l’experiència de vida solitària al bosc, en contacte amb la natura. Però de tota la seva producció escrita també en destaca una obreta aparentment menor, amb un títol ben simple: Caminar. En poc menys d’una cinquantena de planes Thoreau ens proposa una senzilla, bella i contundent defensa de l’art de caminar com una de les activitats més nobles de la persona.

El text –i la proposta moral implícita de l’obra- està construït a partir del concepte de Sautering (deambular), entès de la manera més perfectament planera i immediata; talment com s’entenia a l’Edat Mitja, és a dir, en el moment en que un passejant era simplement aquella persona ociosa que vagarajeva pel camp, que anava d’una bada a l’altra, mig captaire, creient i tafur, demanant almoina per anar a Terra Santa. La idea que tot aquell qui camina aspira a trobar una certa plenitud, una mena de terra santa implícita, li permet desenvolupar una bella metàfora. Per Thoreau qualsevol caminant ve a ser una mena de pelegrí en ruta cap a l’interior d’ell mateix. Com el riu cerca el mar, qui camina es busca a si mateix tricant corriols enllà. Caminar vindria a ser com una lluita amb nosaltres mateixos i amb la nostra pròpia feblesa. És una creuada que ens crida al nostre interior perquè ens posem en marxa i reconquerim la nostra peculiar i intransferible “Terra Santa”, que no és altra cosa que allò que els savis antics haurien anomenat la nostra ànima. No hi ha riquesa capaç de comprar el temps, la llibertat i la independència que dona el fet de caminar. El caminador forma part d’una germandat, la dels escollits, la dels qui fent camí es fan a si mateixos. El caminant es pot sentir a casa seva a tot arreu, però per ser un bon caminador has de simplificar la teva vida i estar en pau amb el món.

També profunditza Thoreau Imageen la necessitat de comunió amb la bellesa intrínseca i fonamental que tenen les coses simples i senzilles de la natura, i amb la necessitat de l’home en retrobar-les. Desenvolupa el que ell anomena “mite de l’Oest”, és a dir, d’allò salvatge i posa una de les pedres angulars de la filosofia wilderness, que reivindica la conservació de la natura salvatge. La vida salvatge és harmoniosa, bella, lliure i necessària per l’home, ja que el regenera i el fa feliç.

Tot això ho deia Thoreau a la segona meitat del segle XIX. Des d’aleshores ençà el món ha canviat molt, al menys pel que fa als aspectes tecnològics; tantíssim que probablement el filòsof no es sabria reconèixer en el món actual ni en el seu país. El sistema tecnocientífic, cultural, polític, econòmic i social ha tingut i té fortíssimes transformacions. Sembla que tot estigui en constant mutació, la societat cada cop és més complexa, però sorprenentment en aquest nou context l’acció de caminar, que podria semblar condemnada a l’extinció, recobra un nou sentit. En un món sotmès a la tecnologia –i al seu símbol més immediat: l’automòbil- cada cop més s’accentua allò que en Thoureau era el valor radical, trencador i de repte implícit en l’acte de caminar. Caminar és viure a peu pla i exigir una dimensió humana a les coses.

En l’esforç per a retrobar el sentit de caminar en l’inici d’un nou segle ens pot ajudar el llibre del professor francès i conegut antropòleg cultural David le Breton, ImageÉloge de la marche (Éd.Métailié, Paris, 2000). Aquest docte i aparentment cartesià membre de l’Acadèmia ha dedicat ni més ni menys que 200 planes a lloar en un bellíssim assaig la màgia del caminar.

En el món occidental actual, que té un sistema de funcionament cada cop més altament tecnificat i sofisticat, caminar aviat serà acte subversiu. Al primer món l’automòbil i les seves infrastructures ho envaeixen tot. Sembla que l’home només existeixi com a comprador o usuari del cotxe i només tingui rellevància com a vianant, es a dir, supeditat a l’automòbil. Però Le Breton ens recorda que existeix una condició humana anterior, una escala natural i no maquinista del temps i del paisatge. Reivindicar un acte elemental i purament primari com el caminar posa en qüestió el domini de la tecnologia i els seus valors cada cop més imperants en el pensament actual. Quan el món es va tornant tecnològic és urgent recuperar el propi cos i l’autonomia personal. Caminar és recuperar la dimensió natural de les coses i alhora un acte de resistència i una forma de coneixement, un mètode d’immersió en el món natural, un sistema per penetrar a la natura, per descobrir una nova geografia, un nou cosmos, un nou ecosistema, fet a escala humana.

Posar-se a caminar és iniciar un acte purament gratuït i estrictament biològic, i per això sembla estrany o clarament insòlit en un món on tot té preu i allò bo sembla que hagi de ser necessàriament tecnologic. Le Breton arriba a escriure que: “caminar és donar un cop de peu al capitalisme”, és un acte de resistència front un sistema polític, social i econòmic que enlloc d’alliberar a l’ésser humà l’esclavitza. Caminar és un acte de llibertat i desafiament.

Però caminar expressa també d’altres bondats, que Le Breton explica amb intel·ligència. Segons la seva anàlisi, el camí obre noves portes al món, torna a la persona el sentiment feliç de l’existència i li permet pensar i meditar. Caminar ens permet donar una nova dimensió al temps i a l’espai, exigeix una actitud d’humilitat i una nova forma de mirar l’entorn.

ImageEn plena perspectiva epicúria Le Breton assenyala que l’activitat de caminar no hauria de ser contemplada des d’un vessant esportiu, com a font de patiment o penalitats. Caminar pot ser un esport per aquell que així ho vulgui, però fonamentalment és una invitació a redescobrir un dels plaers essencials de la vida, el tornar a gaudir dels sentits corporals, sentir-se viu.

Per això filòsofs com Sòcrates i com Aristòtil explicaven les seves lliçons tot caminant i fent conversa. Caminar és una porta oberta a la filosofia i al pensament; perquè és un diàleg amb la natura i amb l’home interior; com deia Machado quan caminem fem conversa amb l’home que sempre va amb nosaltres. Quan el caminant es pregunta d’on ve, a on va i el perquè, esdevé en certa manera filòsof, ni que sigui poc avesat als conceptes. Pràctica una filosofia primigènica, potser simple però essencial. El camí ens fa, ens construeix, ens transforma i ens ajuda a avançar cap a una ètica personal que pot ser molt útil per la llarga marxa de la vida. Lúcidament Le Breton indica que caminar sense fi per no arribar enlloc no pretén conjurar el pas del temps ni la mort, que inevitablement és la fi de qualsevol camí, sinó que la meta està en el propi camí, no en l’arribada al destí.

Al llarg de la història han estat molts els escriptors, pensadors i viatgers que han parlat del caminar. Els filòsofs del XVIII viatjaven a peu per tot Europa, i en la modernitat Rousseau, Kierkegaard (va dir allò de Caminant és quant he tingut les idees més profundes i no conec cap pensament important que la marxa no permeti formular) Nietzsche (que deia que havia tingut la visiö del Zaratrusta en les seves llargues caminades muntanyenques) Jünger, Benjamín, són alguns dels molts exemples entre els qui han lloat el caminar. I això per no parlar dels viatgers, que eren alhora exploradors geogràfics i investigadors de tremp moral. De Tirant lo Blanc a Josep Maria Espinàs han estat legió els que han caminat per viatjar i descobrir nous móns no només a fora, sinó a l’interior d’ells mateixos, transformant-se al mateix ritme que feien seu el paisatge.

Avui ens ha semblat que recordar aquí Thoreau i presentar Le Breton era una bella manera de recuperar aquest fil humanista que va d’un autor a un altre, i repensar una acció humana inconscient que ens pot obrir unes portes d’insospitades conseqüències. Caminar és un acte purament biològic, immediat i per això mateix etern que ens obre les portes del coneixement i ens marca un camí planer i universal per a la saviesa.